Espanya, lluny dels sistemes federals de finançament

BarcelonaUn dels mantres que sovint es repeteixen des de la Moncloa quan es parla de competències i sistema de finançament de les comunitats autònomes és que Espanya és un “dels països més descentralitzats del món”. Ara bé, aquest adjectiu té molts matisos: oferir bona part dels serveis és el mateix que tenir la capacitat de finançar-los? O la possibilitat de legislar sobre els impostos implica gestionar-los? Segons els experts consultats, Espanya està lluny de disposar d’un sistema de finançament homologable al dels països federals, ja que els estats que normalment es posen d’exemple per parlar de federalisme fiscal tenen una capacitat recaptadora més àmplia. Fan referència als Estats Units, Alemanya o el Canadà, però també a altres països com Austràlia o Àustria, tot i estar més centralitzats.

Per analitzar els sistemes de finançament de les democràcies de l’entorn, la catedràtica d’hisenda pública de la UB Núria Bosch distingeix tres aspectes diferents a l’hora de valorar l’autonomia fiscal de les regions: la gestió dels impostos, la participació en els tributs estatals i la capacitat de legislar els tipus impositius. No tots els països enumerats tenen màniga ampla en els tres aspectes, i la majoria de sistemes acostumen a ser mixtos. Tanmateix, Bosch destaca que en els països federals la sobirania tributària originària pertany a les regions, és a dir, en el sentit contrari que succeeix a l’estat espanyol.

Recaptació de tots els impostos

A diferència d’Espanya, en què la major part de la recaptació la fa el govern de l’Estat (la Hisenda catalana només recapta un 5% del total), als Estats Units els estats gestionen també els seus propis tributs, mentre que el Quebec (Canadà) gaudeix d’un sistema asimètric que li dona capacitat de recaptar els impostos. És per això que Bosch constata que l’administració tributària a l’Estat està “molt centralitzada” si es compara amb els països federals, ja que les autonomies no participen en la gestió de cap gran impost, ni l’IVA, ni l’IRPF ni l’impost de societats. La qual cosa, segons Bosch, els dificulta saber quins efectes tenen els canvis legislatius que la llei sí que els permet fer en aquests impostos, com apujar els tipus de l’IRPF.

Un altre exemple és Alemanya -afegeix l’economista Miquel Puig-, que cedeix als seus lands la competència de recaptar la majoria d’impostos (tot i que no tenen capacitat de legislar sobre ells). “Qui recapta és molt important”, assegura, ja que és qui distribueix els recursos i acaba determinant l’“autonomia” de les regions.

Un altre dels vessants que cal tenir en compte a l’hora de valorar el sistema de finançament és el dels mecanismes d’anivellament fiscal: una de les principals reivindicacions de Catalunya, però també del País Valencià, les Illes Balears i Madrid, és que es respecti el principi d’ordinalitat, és a dir, que les comunitats que més aporten no quedin pitjor que les altres després del repartiment. En aquesta vessant, Bosch posa d’exemple el sistema de finançament alemany: hi ha un model de compensació entre les regions més pobres i més riques, però les que més aporten no en queden perjudicades.

Un sistema “opac i arbitrari”

En comparació amb el sistema alemany, Puig considera “opac” i “arbitrari” el sistema espanyol de règim comú, ja que no està clar quines són les variables importants a l’hora de repartir els recursos. Aquests mateixos adjectius són utilitzats per Bosch en el seu informe El finançament dels governs subcentrals en els països federals, on afegeix que [en el sistema espanyol] no hi ha establert “de forma explícita un criteri d’equitat”.

Si s’aborda la reforma del sistema, el 2017 serà un any clau per saber si Espanya tendeix cap al federalisme fiscal. De moment, no va en aquesta direcció.