Audàcia, l’única alternativa
Tot i que ha plogut molt des de la creació de TV3, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals continua tenint el mateix sentit que aleshores: proporcionar a la població catalana canals de comunicació públics.
Destaco el caràcter de públic, queidentifico amb tres atributs:que proporcionin una informació decent (veraç, equilibrada, etcètera), que proporcionin un entreteniment no frívol (incloent-hi la construcció i el reforçament d’imaginaris col·lectius), i que actuïn com a tractors econòmics.
La Corporació on vaig aterrar l’any 2000 complia aquests requeriments. Els informatius, tant els radiofònics com els televisius, gaudien (com encara gaudeixen) del suport de l’audiència, que els considerava els millors. L’entreteniment no queia (com no cau ara) en els excessos de les privades. Finalment, la CCMA ha creat una generació de professionals, ha donat peu a la constitució d’un dels líders europeus en transmissió i difusió de telecomunicacions (Cellnex Telecom) i ha permès l’enfortiment d’una indústria de creació de ficció (que ara pateix la seva falta de capacitat adquisitiva).
La CCMA va ser un èxit perquè des del primer moment va ser un projecte autoexigent, pensat per competir amb rivals més poderosos. El fet que la població catalana sigui bilingüe significa que pot accedir amb familiaritat a uns mitjans que disposen d’una audiència, i per tant d’un mercat publicitari, molt més gran. L’autoexigència que vaig trobar era una realitat en tots els nivells: al Govern -que se’n sentia responsable-, a la plantilla i a moltes de les empreses proveïdores.
Un nou escenari
La situació és ara molt més difícil que aleshores. Els rivals s’han consolidat i s’han multiplicat. Ha arribat a l’edat adulta una generació que ha crescut mamant mitjans en castellà i pensats en espanyol. La Generalitat, mentrestant, pateix una situació financera extremadament crítica. La plantilla ha envellit, i com que encara no ha arribat massivament a l’edat de jubilació, inclou poquíssims joves.
Les dificultats hi són, i això imposa optimitzar els recursos i ser capaços d’arriscar-se. Totes dues coses passen per la governança, un problema sempre difícil de resoldre en el sector públic.
La temptació en què ha caigut el Parlament ha estat la de garantir la pluralitat i el rigor econòmic a base d’incorporar el control partidista a la gestió. És una solució que només podria acceptar-se si el suport econòmic fos molt generós. Com que no ho és, és com demanar a la CCMA que competeixi amb les mans lligades.
Entre el personal hi ha qui propugna mecanismes d’autogestió. Siguin benvinguts, però només poden constituir un complement. En les actuals circumstàncies, l’única opció que té la casa és la flexibilitat i l’audàcia que només poden tenir uns directius que han rebut uns objectius clars i que saben que hauran de retre comptes de les seves accions, però ex post. Com que no tenen diners, els polítics han de tenir la valentia de delegar.
