Ascens i caiguda de l’imperi hegemònic del PP valencià

ValènciaL’operació Taula i les detencions i la imputació de diversos líders i exdirigents del Partit Popular valencià s’han convertit en la traca final per a un partit que a hores d’ara està en una franca decadència. Com qualsevol civilització o imperi, l’ocàs que ara viuen els populars significa, però, que temps enrere aquesta organització va gaudir d’una època daurada que durant més de 20 anys els va permetre controlar gairebé tots els ressorts de poder del País Valencià, des de Vinaròs fins a Oriola i del Racó d’Ademús a la comarca de l’Horta.

Com les invasions bàrbares per a l’Imperi Romà, els casos de corrupció han sigut la raó de la caiguda del règim hegemònic que durant 24 anys va anar construint el Partit Popular eleccions rere eleccions. La primera gran victòria, que va establir les bases del domini de la formació conservadora, va ser en els comicis municipals del 1991, quan Rita Barberá va accedir a l’alcaldia gràcies a un pacte amb la dreta regionalista d’Unió Valenciana. Això va ser l’espurna que va encendre totes les alarmes en les files socialistes, que, tan sols quatre anys més tard, van veure com es complien els seus pitjors presagis en perdre bona part de les grans ciutats valencianes i també el govern de la Generalitat, que passaria a mans d’Eduardo Zaplana.

Amb la victòria el 1995 en la gran majoria de les capitals de comarca i amb les tres diputacions a les seves mans, el PP va començar a teixir una xarxa de poder i influència que s’estenia per tot el territori. La mecànica de la llei D’Hondt feia que un 53 per cent dels vots -en el millor dels casos- suposessin una majoria aclaparadora del PP davant una oposició que durant dues dècades no va saber rebatre el discurs dels populars. El partit que llavors lideraven Rita Barberá, a València, i Eduardo Zaplana, al país, va capitalitzar un discurs victimista contra els governs socialistes de Madrid que envernissaven de valencianisme. Aquesta estratègia, que se li va girar en contra l’última legislatura perquè Rajoy no va fer res diferent del PSOE, li va donar molt bons resultats.

Dos factors com el fet de presentar-se com l’únic partit que defensava els interessos dels valencians i que, a més, feia de l’anticatalanisme bandera, va connectar amb l’electorat i va absorbir l’antiga UV.

Mestalla: l’origen de la corrupció

Com l’escriptor valencià Ferran Torrent, n’hi ha que pensen que la promesa que el 1996 va fer el llavors president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, al candidat del PP a la Moncloa, José María Aznar, d’omplir Mestalla per al seu míting va ser el germen de la corrupció que va aflorar anys després. La raó és que, per muntar aquell míting al camp del València que va reunir unes 50.000 persones -i que en va deixar fora de l’estadi 10.000 més-, diversos empresaris valencians hi van col·laborar sufragant les despeses de l’acte de campanya més gran que s’ha organitzat mai a Espanya. En aquell moment el PP valencià, que va fer un gran esforç logístic perquè el míting de Mestalla fos un èxit, va quedar en deute amb els que el van ajudar a organitzar-ho.

Aquella ajuda va ser una mena d’inversió. Durant 20 anys el PP va governar a la Generalitat, però també a les tres diputacions i a molts ajuntaments, i va tenir la capacitat d’adjudicar milers de contractes públics. El final dels anys 90 i principis del 2000 va ser una època daurada tant per als empresaris pel cicle econòmic d’expansió com per al partit, que continuava guanyant adeptes mentre veia com l’esquerra valenciana s’ensorrava.

El 2004 el govern canvia a Espanya i tornen a guanyar els socialistes, però al País Valencià el PP continua imparable. És l’època en què es comença a parlar dels grans esdeveniments, com la Copa Amèrica i la visita del papa Benet XVI. El 2007 el PP aconsegueix els millors resultats de la història a nivell autonòmic i arriba la Fórmula 1. València és exemple de gestió arreu de l’Estat i passa a formar part de l’anomenat eix de la prosperitat que lideren Esperanza Aguirre a Madrid, Francisco Camps al País Valencià i Jaume Matas a les Balears.

El partit, per la seva banda, és una maquinària que funciona com un rellotge. Els 125.000 militants que arriba a tenir l’organització, segons les dades del partit, permeten fer una demostració de força en cada acte públic que els populars celebren. A més, el poder institucional permet que centenars de persones treballin per al projecte del PP i tenir el vot “captiu” de moltes més “col·locades” pel partit -com va reconèixer Carlos Fabra que havia fet.

En el punt de mira judicial

La segona meitat de la primera dècada del 2000 són els anys en què la trama Gürtel comença a treballar amb la Generalitat i, sobretot, el PP valencià. El partit veu com alguns jutjats comencen a investigar la seva gestió a la Diputació d’Alacant per l’adjudicació del servei de recollida d’escombraries (cas Brugal) o com el seu baró provincial Carlos Fabra està sent investigat per tràfic d’influències i suborn i posteriorment per frau fiscal. Malgrat tot, són dies de vi i roses per al PP, que, lluny de posar més cura per a la fiscalització de la justícia, adjudica, presumptament de manera irregular, la gestió de l’estand de Fitur entre els anys 2005 i 2009 a les empreses dels responsables de la Gürtel.

Però arriba la crisi econòmica. La fiscalització de l’oposició i la pressió judicial s’intensifiquen sobre el PP i, tot i guanyar els comicis del 2011, Francisco Camps ha d’abandonar el càrrec pel seu processament en el cas dels vestits de Gürtel. En els quatre anys següents la justícia marca el govern d’Alberto Fabra: Brugal, Gürtel, Nóos, Emarsa i la Fórmula 1 fan perdre la credibilitat d’un Partit Popular que presumia de defensar els interessos dels valencians.

Després de l’“hòstia” electoral del 24 de maig del 2015 -en paraules de Barberá-, el partit entra en paràlisi. No assumeixen ni digereixen una derrota. La proximitat de les eleccions espanyoles, però, ajorna el debat i només ara, després d’una batuda policial que ha obligat a dissoldre la direcció a València, el PP es planteja reaccionar amb un congrés extraordinari per refundar un partit ensorrat per la corrupció. ¿Però com es refunda un partit que en realitat és una mera sucursal de Madrid?

Les cares que han marcat l’època daurada del Partit Popular valencià

Eduardo Zaplana

Tot i veure’s implicat en el cas Naseiro, el PP confia l’any 1995 al que llavors era l’alcalde de Benidorm la missió d’arrabassar la Generalitat Valenciana al PSPV. Gràcies a un pacte amb Unió Valenciana, Eduardo Zaplana es converteix en el primer dels quatre presidents que tindrà el PP fins al 2015.

Francisco Camps

Després de la presidència interina de José Luis Olivas, el 2003 Francisco Camps revalida la majoria absoluta del PP. Políticament Camps no troba rival, però internament lliura una important batalla amb els partidaris de Zaplana. Amb Camps, que liderarà el partit durant 7 anys, el PP aconseguirà els millors resultats electorals.

Rita Barberá

Mai ha ostentat càrrecs orgànics perquè mai n’ha volgut. Potser no els necessitava, ja que durant els 24 anys del seu govern ha tingut almenys la mateixa influència a Madrid que els presidents del PP valencià. Amiga íntima de Rajoy, Rita Barberá ha sigut clau en totes les decisions que han afectat al partit des de la presidència de Camps.

Rafael Blasco

Actualment a la presó per desviar diners destinats al Tercer Món, Rafael Blasco va ser protagonista d’un viatge ideològic d’esquerra a dreta -del FRAP al PP passant pel PSPV- que li va permetre estar en primera línia política durant 20 anys. Blasco era l’encarregat de dissenyar l’estratègia política dels populars en l’era de Camps i Fabra.

Alfonso Rus

El carisma i el tarannà obert i planer -de vegades irreverent- del que va ser president de la Diputació de València va fer que Alfonso Rus connectés amb els militants i una part dels votants, mentre que els diners del pressupost de la Diputació li va permetre guanyar-se el favor dels alcaldes, que mai van dubtar del seu lideratge al PP.

Carlos Fabra

En l’imaginari col·lectiu, el seu nom va lligat a la corrupció malgrat que el jutge el va enviar a presó per frau fiscal. Carlos Fabra va ser l’home fort del PP a Castelló: controlava el partit i aportava desenes de milers de vots. Per això ningú es va atrevir a apartar-lo en els 10 anys de recerca judicial del cas Naranjax.