Alcanar Platja: el cau dels jihadistes

AlcanarUn rètol mig amagat entre les herbes altes i seques de la vora de l’antiga N-340 indica l’accés a la urbanització Montecarlo d’Alcanar Platja, un camí asfaltat i estret on és difícil que dos cotxes es creuin si un d’ells no s’aparta. Ningú es podia imaginar que durant prop de sis mesos una cèl·lula jihadista tenia aquí el seu quarter, acumulava desenes de bombones de gas butà -ja se n’han rescatat més d’un centenar de la runa- i manipulava components explosius per perpetrar un gran atac terrorista al cor de la capital catalana. Que la casa volés literalment pels aires la nit de dimecres a dijous va evitar que l’atemptat a Barcelona que havien planificat fos més cruel i sagnant, segons apunten els Mossos d’Esquadra, perquè no van poder utilitzar els explosius preparats.

“Com és possible que ningú sospités res?” és una pregunta recurrent aquests dies tant a Alcanar com a fora, però les mateixes característiques de la zona ja expliquen que els islamistes trobessin en el xalet d’Alcanar Platja un amagatall fet a mida. Una petita urbanització en un municipi tranquil, l’últim o el primer de Catalunya, ben connectada per caminals amb la N-340, amb poc menys de 40 habitatges i només un centenar de residents, molts dels quals de segona residència o turistes eventuals. “Els que hi viuen tot l’any estan tot el dia fora treballant, els de segona residència hi venen en cap de setmana i no tots, i d’altres només a l’estiu o són turistes eventuals”, relata l’alcalde d’Alcanar, Alfons Montserrat. “Ara és estiu, però a l’hivern aquí no hi veus ni una ànima”, afegeix, tot precisant que els ocupants del xalet no tenien cap vincle previ ni relació amb la localitat d’Alcanar.

En aquesta suburbanització, on els carrers no estan asfaltats, les fosses sèptiques substitueixen el clavegueram i els pous particulars garanteixen l’aigua corrent, els terroristes van ocupar sense aixecar queixes ni sospites un xalet per estrenar construït en plena bombolla immobiliària, que va passar directament del constructor a mans del Banco Popular. “No hi va viure mai ningú abans d’ells”, explica Núria Gil, veïna de la urbanització des de principis dels anys 80 i que hi està establerta de forma permanent des del 1998. “Abans encara coneixia els veïns, però ara pràcticament no conec ningú. Molts propietaris han marxat i hi ha hagut moltes entrades i sortides els últims anys”, destaca. Ella ni sabia que els okupes eren d’origen magribí. “Anaven sempre amb moto i amb casc”, diu. A la urbanització Montecarlo hi viuen, a banda de catalans, alguns francesos, una família búlgara que té ocupat un altre xalet prop del que va esclatar, italians, alemanys i belgues, a més dels turistes eventuals. Són habitatges aïllats, la majoria amb tanques altes, i les relacions veïnals gairebé són inexistents. Ningú va denunciar que havien ocupat un xalet i el banc probablement ni se’n va assabentar. El major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, va dir ahir que la policia no havia rebut cap tipus d’informació de la casa d’Alcanar abans de la primera explosió.

Població escassa i sense relació

Les condicions del xalet es podrien haver reproduït en qualsevol altra urbanització semblant o d’Alcanar Platja, una gran superfície urbanitzada al voltant de l’antiga N-340 entre Sant Carles de la Ràpita i Alcanar, i on se succeeixen diferents nuclis urbanitzats, alguns més ordenats que altres, on la població local que hi viu tot l’any és escassa i conviu sense gaire relació amb residents de segona residència i turistes. Segons les dades de l’Ajuntament, hi ha un miler de persones censades en aquesta zona dels 9.600 habitants que té Alcanar, però els mesos d’estiu la població estacional es pot multiplicar tranquil·lament per tres o per quatre.

Unes particularitats òptimes per als moviments dels terroristes, que només han pogut ser descrits pels veïns més propers com a molt joves i d’origen magribí. Inicialment l’explosió que va convertir el xalet en un munt de runa es va relacionar amb una deflagració causada per gas. Una tesi avalada per les nombroses bombones de butà que hi havia, però molts veïns no s’ho acabaven de creure per la magnitud de l’explosió. Quan dijous a la nit Trapero va vincular les explosions amb l’atemptat que s’havia produït a la Rambla de Barcelona, el xoc emocional a Alcanar va ser considerable. “No ens ho podíem haver imaginat mai”, reconeix Jordi Bort, regidor de l’Ajuntament d’Alcanar i bomber. Ell, com a bomber, aquella mateixa tarda -quan es va produir la segona explosió causada per les maniobres dels cossos de seguretat que treballaven sobre la runa- estava de servei al lloc dels fets. “D’entrada semblava estrany que el butà pogués fer allò, ¿però qui es podia pensar una cosa així?”, apunta el regidor.

A poc a poc la normalitat torna a la urbanització Montecarlo i també a Alcanar, on conflueix la doble por per les explosions i per haver conviscut durant mesos amb terroristes jihadistes sense tenir-ne la més mínima sospita i, alhora, l’alleujament de saber que aquestes explosions van servir perquè l’atemptat de Barcelona no fos tan gran.