Un infiltrat a la manifestació

BarcelonaQuan li van dir que entre la multitud hi hauria un infiltrat, la Maria Bachs de seguida va pensar que l’havia de desemmascarar. Cada any la mateixa història. Poques hores abans de sortir de casa amb la bandera nuada al coll a la manera dels joves, li trucaven per dir-li que vigilés, que, entre la gentada de la manifestació, hi havia persones que duien una missió molt concreta. No li havien volgut donar més pistes però, rascant rascant, havia intuït que l’infiltrat -gran descoberta- tant podia ser un home com una dona i que acostumaria a anar vestit discretament, potser fins i tot amb la samarreta de l’ocasió per no aixecar sospites. Això sí, en cap cas, ni tan sols per dissimular, l’infiltrat cridaria consignes ni s’afegiria a fer cap càntic. Era un primer indici.

La Maria Bachs -autònoma, interiorista, vídua- portava cinc anys anant a la manifestació sense inscriure-s’hi. L’obsessionava que la controlessin. Per fugir del Gran Germà que tot ho sap i tot ho espia des d’uns soterranis de Washington amb franquícies ocultes per tot el món, ella havia llançat el mòbil al pantà de Sau, pagava els peatges en efectiu i, des de la mort accidental del seu marit, havia refusat les targetes de dèbit i de crèdit que li enviaven a casa. No volia deixar rastre. Tenia aquesta ceba i, arran de la Via Catalana, que alguna amiga l’hi havia apuntat sense que ella ho sabés per anar juntes a les Cases d’Alcanar, el seu nom havia quedat fitxat per sempre. Després s’havia adonat que, en les Diades successives, passaven llista. Si no t’hi inscrivies, en Jordi Bosch, secretari de relacions institucionals d’Òmnium, t’enviava un correu electrònic per recordar-te que encara no havies triat el tram. Si continuaves sense apuntar-te, en Pere Carles, tresorer d’Òmnium, te n’enviava un altre per avisar-te que encara eres a temps de fer una donació per la causa, ara que la República Catalana és a tocar. Ni cas. La Maria Bachs, dolguda perquè fessin servir el seu nom en una base de dades de ciutadans independentistes, havia dubtat de si anar-hi igualment o engegar a rodar la manifestació, el procés i els qui ens pretenen manegar els fils de la vida com si fóssim uns titelles.

Arribat el dia, l’esperit rebel de la Maria Bachs podia més que tot i li sortia la vena republicana de l’avi, home d’un aplom admirable que va viure durant quaranta anys amb l’única dèria que el dictador morís abans que ell. L’avi Bachs va aconseguir la fita. Potser no per gaire diferència, però va arribar a veure el retorn de Tarradellas i diria que fins i tot va morir amb l’Estatut de Sau aprovat al Parlament. De Jordi Pujol ja mai no en va saber res. Ni del Tejero, ni del tripartit. Ni menys encara de la il·lusió per la independència de tantíssima gent que si no eren majoria, poc en faltava.

La Maria Bachs es va mirar al mirall del rebedor, es va pintar els llavis amb el llapis d’emergència de la calaixera i es va assegurar que duia l’estelada ben lligada, com una capa. D’aquest any no passava que, fos com fos, trobaria l’infiltrat. Va baixar pels carrers costeruts del Putxet fins a agafar el metro. De Vallcarca al passeig de Gràcia hi va ser en deu minuts. En treure el cap al carrer, se la va endur la riuada. Un cop situada en la multitud, mirava al seu voltant i buscava gent que anés sola. Les famílies, descartades. Els caps de colla castellera, també. Els qui anaven amb cotxet, empenyien cadira de rodes o agafaven el gos en braços perquè no s’emboliqués en mig de tantes cames, tampoc no podien ser l’infiltrat. Els que reien massa, fora. De cop i volta, es va adonar que, a tocar del fanal, hi havia un home de la seva edat -camí dels 55-, amb la camisa per dins i pantaló llarg. Els botons del coll i el seu aspecte rabassut li van fer pensar que no era de la policia secreta. Anava sol. No obria la boca. Mirava amb ulls bullits, de notari. S’hi va acostar com va poder. Havia de començar una conversa, sense que semblés que volia passar la nit amb ell, cantant Els segadors. No se li va acudir res més que trepitjar-lo, com qui no vol la cosa, per poder-li demanar disculpes. Es va presentar. Maria Bachs, interiorista. No li va dir que era vídua perquè no es pensés... De tant en tant, l’estaquirot del Ricard treia el mòbil de la butxaca i feia alguna fotografia.

-Vol que n’hi faci una? -li va preguntar la Maria Bachs.

-No, no... Gràcies, però no cal.

-Si no, no tindrà cap record d’aquesta Diada...

-M’han dit que sigui discret -es va excusar.

La Maria Bachs va tenir la sensació que estava a punt de descobrir-lo i li va donar corda.

-Però qui l’hi ha dit? ¿Discret, en una manifestació?

El Ricard Blasco, director de l’oficina 323, va cantar-ho tot. Tenia ordres precises de la presidència del banc. El document intern, que s’havia de destruir després de llegir, era precís: surtin al carrer, mirin-s’ho bé, fixin-se quina mena de gent hi ha a la manifestació i faci’n un informe per saber on som i com haurem d’actuar a partir d’ara.

-I ja sap què els dirà?

-Sí.

La Maria Bachs no va parar fins que l’hi va treure.

-Que només he vist gent normal, molts dels nostres clients. No els agradarà.