El volcà 'Elektra' entra en erupció al Liceu
L'òpera de Strauss colpeja amb tota la seva força gràcies a una versió excepcional
'Elektra', de Richard Strauss. Gran Teatre del Liceu. 7 de desembre
L’impacte d’aquesta 'Elektra', no per previsible, va ser menys anorreador, gràcies a la conjunció d’un títol que, tant per la música com pel text, continua sacsejant l’esperit, una posada en escena d’una lúcida humanitat i una lectura musical de primera magnitud, tot plegat contribuint a fer d’aquesta producció una de les fites de la història recent del Liceu.
El muntatge de Patrice Chéreau, recreat amb cura per Vincent Huguet, arribava a l’últim teatre coproductor amb la imponent austeritat arquitectònica del decorat de Richard Peduzzi i la inconcreta contemporaneïtat del vestuari de Caroline de Vivaise creant un marc quotidià per a una tragèdia sense una distanciadora dimensió mítica. El desaparegut director francès va bandejar tota histèria i exageració per centrar-se en les mirades, els gestos, les reaccions, detallats al mil·límetre, d’uns personatges aclaparats per una espiral de violència que, al final, no condueix a cap catarsi, sinó a la mera estupefacció. En especial, la relació entre Klytämnestra i Elektra pren una dimensió del tot diferent, no pas dos monstres xisclant l’una a l’altre sinó una mare i una filla separades per un mur d’incomprensió.
Les tres protagonistes del muntatge original del 2013 arribaven amb l’espectacle fresc després de les recents funcions a Berlín, començant per una impressionant Evelyn Herlitzius de qui es pot al·legar que Elektra és el paper de la seva vida. Una creació abrusadora, traduint tot el dolor, la fúria i l’exaltació de la princesa atrida amb un cant sempre matisat, una veu, més que cabalosa, penetrant, sobretot un agut incisiu com un làser, i una entrega escènica absoluta. Al seu costat, Waltraud Meier és una tant atípica, per feminitat gens guinyolesca, com fascinant Klytämnestra, un paper que, per tessitura, massa greu, no li acaba d’escaure, però que resol amb un art del saber dir el text sense parió i un magnetisme escènic que fa que sigui impossible treure-li els ulls de sobre. Completava aquest trio formidable Adrianne Pieczonka amb una Chrysothemis entendridora, amb una veu que ha perdut una mica de vellut, però no consistència. Molts dels cantants secundaris també eren presents fa tres anys a Ais de Provença, com l’impecable Aegisth de Thomas Randle, o l’entranyable contribució d’il·lustres veterans com el nonagenari Franz Mazura, Roberta Alexander i Renate Behle, mentre que la principal novetat liceista va ser el ben ajustat Orest d’Alan Held.
Aquesta 'Elektra' també ha estat una fita de la titularitat de Josep Pons, esperonant una orquestra en gran forma en una lectura crepitant, un volcà sonor amb rius de lava que queien sobre uns espectadors que pocs cops deuen haver sortit tant colpits del teatre.
