Un viatge als sorprenents orígens del teatre
Barcelona“Quan vaig a Atenes, m’agrada passejar-me pel que queda del Teatre de Dionís”, escriu Joan Casas, traductor, professor de l’Institut del Teatre i ideòleg del volum L’escena antiga, que Adesiara acaba de publicar. “És emocionant pensar que allà, sota el balç de l’Acròpolis, segurament hi havia l’espai on per primera vegada van ser representats Èsquil, Sòfocles i Eurípides, tot i que els vestigis que el turista en pot veure són molt posteriors a la seva època”, explica Casas, que enumera els canvis -la presència d’escultures de sàtirs i la reducció de l’ orchestra, el lloc on se situava el cor i s’executaven les danses rituals- abans de recordar que l’origen del fenomen escènic antic es remunta al segle VI aC i no s’acaba fins al segle III de la nostra era.
“Estem parlant d’un període que s’allarga durant més de vuit segles!”, exclama Casas, acompanyat d’Esther Artigas i Roser Homar, traductores dels deu textos llatins i grecs inclosos al llibre, que permeten reconstruir com eren les arts escèniques en el món grecoromà, des de la constitució dels edificis teatrals o la morfologia de les màscares que duien els actors fins a disciplines poc documentades com el mim, la pantomima o la dansa. A partir dels pròlegs de les comèdies que Terenci va portar a escena entre els anys 166 i 160 aC es pot recrear l’ambient teatral de la Roma republicana, al mateix temps que “constitueixen una font extraordinària de reflexió literària”, amb consideracions sobre “la crítica, la propaganda o la polèmica literàries fins a la tècnica i la concepció de les peces mateixes”, segons llegim al volum.
El següent text pertany a L’arquitectura de Vitruvi, que explica minuciosament quines característiques ha de tenir un teatre òptim. Gràcies a Vitruvi observem que, en temps d’August, la fusta va començar a ser reemplaçada per la pedra. “Fins llavors les estructures dels teatres eren molt precàries i els edificis eren sovint ambulants”, recorda Casas.
Ressuscitar els morts
L’ Onomàsticon de Juli Pòl·lux permet una aproximació als “diferents tipus de màscares teatrals de l’antic teatre grec, tràgic i còmic”. Casas recorda que les peces de ceràmica que portaven els actors eren molt realistes: quan les portaven a la mà semblaven caps tallats, i quan les portaven posades els actors es transfiguraven en els personatges. “Les màscares servien per ressuscitar els morts”, diu. Roser Homar afegeix que “eren un element d’una gran utilitat: anaven molt bé per representar papers femenins quan els actors eren homes”.
“A Roma hi havia el Circ Màxim, els teatres, el Colosseu i les naumàquies -explica Casas-. Si totes les sales haguessin funcionat alhora haurien tingut capacitat per a 300.000 persones”. A L’escena antiga hi ha dos textos dedicats a mims: l’obra Carició i l’epitafi del mim Vital, fill de Cató. També hi ha quatre pantomimes: un fragment d’ A Aristides sobre els ballarins, de Libani; A Consenci, de Sidoni Apol·linar; l’anònima Alcestis de Barcelona, i La dansa, de Llucià de Samòsata. “Diu que perd el temps dedicant-se a activitats ocioses quan el que hauria d’estar fent és estudiar filosofia”, comenta Homar. El llibre es tanca amb un extens text de Tertul·lià on explica per què el cristianisme carrega contra els espectacles: “Tan gran és, en efecte, la força dels plaers que no només empeny la ignorància a l’abisme, sinó que malmet la consciència i la transforma en fingiment”.
