El virus del teatre contagia el cine
BarcelonaEl principi d’Arquimedes va ser una de les perles del Grec del 2012. L’obra de Josep Maria Miró sembrava una ombra de dubte sobre l’actitud tendra -potser massa?- d’un monitor de natació amb un alumne i posava sobre la taula la por, els prejudicis i la sobreprotecció d’una societat malaltissa. I ho feia des del vestidor d’una piscina pública, però sense piscina, ni nens, ni gimnàs. El cinema posarà l’escenografia real a l’obra. Ventura Pons ha acabat el rodatge de la versió cinematogràfica del text, que tindrà nou títol, El virus de la por,per evitar la coincidència amb una altra pel·lícula. “És molt agraït rodar en una piscina o en un lavabo. L’espai ja et dóna una veritat -explica l’actor protagonista de les dues versions, Rubèn de Eguia-. Però hi ha coses molt més difícils, del salt al cinema. Al teatre tinc consciència de què rep l’espectador, perquè no hi ha filtres. Al cinema he gravat una seqüència tres cops, i no sé què agafaran, com ho muntaran, què es veurà”, explica, ansiós per veure’n el resultat, que s’estrenarà a la tardor.
Si, com diu Ventura Pons, “fer cinema és explicar bones històries”, és lògic que el teatre hagi sigut una font constant d’inspiració, i no només en la filmografia del cineasta català sinó en la de grans noms de la història de la cinematografia: “Sam Mendes, Patrice Chéreau, Visconti, Bergman...”, recorda Pons. Per a El virus de la por va escriure el guió a quatre mans amb Josep Maria Miró i va optar per fitxar els mateixos actors del teatre, cosa que no havia fet en cap altra adaptació. Clint Eastwood també va mantenir el repartiment teatral per adaptar el musical Jersey boys al cinema, i la decisió va ser molt qüestionada. Ventura Pons creia que, en aquest cas, “els actors tenien una veritat especial”.
Reaprendre els personatges
Llàtzer Garcia, director de La pols - un altre muntatge de petit format que es va estrenar a la FlyHard i va entusiasmar tant els productors d’Astrolabi Films que la van voler dur al cinema-, també ha optat per mantenir els actors originals. “Em sembla que m’hauria sigut més fàcil fer una història completament diferent que no la mateixa del teatre”, apunta Guillem Motos, protagonista d’un drama familiar que comença el dia de la mort del pare i que tenen a mig rodar. “Esborrar la memòria que té el cos és molt difícil. Ha sigut un procés llarg, amb molts assajos. Per a mi, la sensació ha sigut que tot era nou. Les lleis de la vida real no tenen res a veure amb les de la càmera. El volum, la dimensió, ho hem reaprès tot. Fins i tot una escena pot ser natural i versemblant, però que no sigui fotogènica”. També el text del guió canvia, es retalla i es depura per evitar reiteracions.
Roser Batalla, que ha fet aquest salt del teatre al cinema tant amb El principi d’Arquimedes com amb El mètode Grönholm, també ha hagut de lluitar contra la inèrcia: “Amb el teatre jugues tota l’estona amb tot el cos i la veu ha de córrer més. Has de canviar de registre, intensitat, distància. No pots fer teatre. És el més difícil quan tens assumit un text”. “El teatre es fa en pla general i aquesta obra necessitava primer pla”, explica Ventura Pons.
A favor de repetir actors en les dues versions hi ha que el treball de taula és innecessari i que l’intèrpret domina el ventall d’emocions per les quals passa el personatge. “El cos et va sol”, diu Batalla. Molt pràctic, si en cinema es roden les escenes no cronològicament. “No vius el viatge del personatge de manera coherent. És un puzle que has d’anar construint, i com a actor t’obliga a estar sempre al 100%. Si coneixes el personatge és més fàcil”, reconeix Motos. “Al final, la veritat està en el text i els actors. Si trobes la veritat, vas pel món. I si no, et quedes a casa”, diu Pons. La pols i El virus de la por esperen fer les maletes.
Un fenomen que ha viatjat a una desena de països (per ara)
El principi d’Arquimedes es va estrenar el 2012 a la Sala Beckett i s’ha obert camí a escala internacional pràcticament tot sol. S’ha vist a Puerto Rico, Mèxic, Londres, Grècia, Croàcia, Sant Petersburg, Alemanya i Buenos Aires (ha fet tres reposicions i porta 7 mesos en cartell a l’Avenida Corrientes), s’ha representat en els quatre idiomes de l’Estat i té altres pretendents. Josep Maria Miró s’ho mira entre sorprès, recelós i content. “Per a un autor català, que un text tingui visibilitat a fora és crucial”, afirma. Per això destaca el camí obert per Benet i Jornet, Belbel i sobretot Galceran, i també per una xarxa de traductors que tenen l’ull posat en la dramatúrgia catalana. “Que a un autor li vagi bé a fora ens va bé a tots. I crec que ara se’ns coneix”. Sense anar més lluny, Miró ara té un agent americà.
