La gran lliçó de rock total de Neil Young

BarcelonaEn un escenari Neil Young desprèn una força tranquil·la i irresistible. El canadenc, que ahir va oferir un d’aquells concerts que conviden a l’ús del superlatiu (brutal, memorable, històric, trieu el que vulgueu), provoca l’emoció amb un simple arpegi de guitarra: per exemple, el de The needle and the damage done. Ho fa esprement la veu en el crit antiracista d’Alabama ; en la súplica d’una espiritual Mother earth o en els riffs desbocats de Mansion on the hill. Marcant el ritme ascendent, imparable d’un concert de rock total, al qual és difícil posar cap retret. ¿El preu de les entrades, potser? Tot i anar de 80 a 120 euros, l’ambient del Poble Espanyol no va tenir el discret encant burgès d’un festival premium de Pedralbes, sinó el regust popular d’un concert de rock intergeneracional, amb predomini de la generació que, per edat, podria haver assistit al concert que Neil Young va oferir al Palau d’Esports el 1987. Ambient fresc i cerveses a 3 euros (per sota de la mitjana festivalera), i en un racó una mica amagat tres estands d’entitats ecologistes que informen sobre els perills de l’agricultura transgènica, el gran tema de The Monsanto years, el disc que ha reunit Young amb la banda dels fills de Willie Nelson, Promise of the Real.

L’activisme mediambiental també va encetar d’alguna manera el concert quan, deu minuts després de l’hora prevista, dues dones vestides de camperoles van sortir a l’escenari per escampar-hi llavors i regar unes plantes. Encara no havia acabat la innocent performance que Neil Young ja s’asseia al piano i, com ha fet sempre en aquest Rebel Content Tour, començava el concert amb un emocionant After the gold rush. A continuació, s’aixeca, agafa la guitarra acústica i cauen seguides Heart of gold i Comes a time. Començar un concert tocant sol algunes de les teves millors cançons no és només un gest de confiança en el teu repertori, sinó una manera de convidar el públic a respirar, relaxar-se i agafar forces.

De Hank Williams a Jimi Hendrix

Amb un cançoner que recorre una discografia de gairebé 50 àlbums -i prop d’una vintena d’imprescindibles, que es diu de pressa-, Neil Young es pot permetre convertir qualsevol concert en una missa folk, una festa de country-rock o una tempesta de rock. I, en aquest ordre, això és el que va oferir ahir. Després de tancar el segment en solitari amb la pregaria de Mother earth, Promise of the Real van pujar a l’escenari per envoltar Young. La banda va omplir les cançons i va deixar l’espai just que Young necessitava per cantar i tocar el piano o la guitarra en joies com Out in the weekend, Human highway, Unknown legend o From Hank to Hendrix, un tema que resumeix amb el seu títol l’arc expressiu del concert: de la senzillesa melòdica de Hank Williams a la fúria elèctrica de Jimi Hendrix. Un viatge de la llum a la foscor gairebé literal, ja que es va anar fent de nit a mesura que les guitarres s’afilaven i el rock prenia el protagonisme.

Un dels punts d’inflexió de la cita va ser l’apoteòsica Words (Between the lines of ages) en què Promise of the Real van foragitar definitivament el fantasma de Crazy Horse. Sí, potser a aquests nois els ha tocat la loteria fent de banda d’una icona del rock, però a l’escenari no són alumnes intimidats pel mestre, sinó el complement perfecte. Era un goig veure’ls i sentir-los mentre Young puntejava la guitarra amb fúria, marcant el ritme i la intensitat amb el seu balanceig inconfusible. Perquè si bé Promise of the Real donen la talla en la seva versió més country, és en la cavalcada salvatge de temes com Love to burn que van crear la pista d’enlairament perfecta perquè Neil Young donés la gran lliçó que devia al públic barceloní des de la seva última visita al Primavera Sound. Respecte d’aquell concert del 2009, Young semblava ahir haver rejovenit 15 o 20 anys.

“Forever young! ”, cridava algú del públic en veure el seu ídol en plena forma. La diferència d’edat entre Young i els membres de Promise Real deu estar al voltant dels 40 anys de mitjana, però és ell qui tira dels joves, i no a l’inrevés. Si per a la majoria d’icones del rock fer-se grans ha sigut una creu a portar amb més o menys dignitat, per a Neil Young la biologia és gairebé una aliada perquè, a diferència de coetanis dels 60 com els Beatles, els Who o els Rolling Stones, la seva música no ha sigut mai una exaltació de la joventut i les seves urgències. De fet, Young sempre ha tingut una veu aflautada i tremolosa, com d’ancià afligit i apesarat. Una veu que ha estat anys esperant que el jove cantant es posés a la seva altura, que es convertís en l’home vell, melancòlic i emprenyat que és ara, carregat de tantes raons per odiar com per estimar. Un cantant de country amb rock a les venes i un rampell punk incontrolable que ahir es va desfermar en l’últim tram del concert, ja fos recuperant temes amagats del seu repertori com Vampire blues o amb els més recent com The Monsanto years. Amb dues hores de concert consumides, Young atacava sense pietat un bestial Rockin’ in a free world que, tot i l'abús del recurs del final fals, serviria perfectament per resumir a un alienígena que acaba d’aterrar a la Terra què és això del rock’n’roll.

Per arrodonir la nit, l'odissea anticolonialista Cortez the killer posava un punt final pletòric de dramatisme. Abans de marxar de l'escenari, Young i Promise of the Real van fer una rotllana i es van posar a saltar emocionats, com un equip que acabés de guanyar la Champions. De fet, si existís la Champions del rock, se l'haurien ben merescut.