'La la land' ressuscita el gènere musical

The New York TimesEl jove director de La la land,Damien Chazelle, té a l’abast el que per a titans del cinema com Peter Bogdanovich i Francis Ford Coppola va resultar impossible: retornar la grandesa al musical. El gènere que va fer brillar Hollywood durant l’edat d’or ha reaparegut de tant en tant en adaptacions de Broadway com Into the woods o dissimulat en les pel·lícules com Magic Mike, on la música és enllaunada, i els balls, grollers. Les úniques fonts constants de cançons i balls clàssics han sigut els films de Disney, sèries com Glee i el canal TCM. Els musicals queden reservats als nens i per alimentar la nostàlgia.

La la land -que arriba avui als cinemes, rebatejada com La ciudad de las estrellas i amb l’aval de set Globus d’Or- és un musical amb grans números, reflexions íntimes i sentiments adults; un conte de noi-coneix-noia amb ritmes del segle XXI. Aborda l’amor entre una aspirant a actriu, la Mia (Emma Stone), i un músic ambiciós, el Sebastian (Ryan Gosling), que es coneixen a l’estil de Los Angeles: durant un embús de trànsit en una autopista. Ell fa sonar el clàxon, ella li ensenya el dit del mig. Triguen un temps a unir-se -abans es troben, se separen, es troben de nou- però acaben balancejant-se en la llum suau del crepuscle, fent giragonses i ballant sense arribar a tocar-se. Després d’una altra trobada, per fi es mouen com una sola persona, meravellosament, com cantava Fred Astaire.

Damien Chazelle estudiava cinema a Harvard quan Astaire i Ginger Rogers el van impressionar per primer cop. Ell havia començat a seleccionar una llista de referents amb Hitchcock i la Nouvelle Vague al capdavant i incursions en l’avantguarda americana. Ja havia vist musicals de petit però va tenir una revelació en veure Astaire i Rogers a Barret de copa en paral·lel a pel·lícules de Jean-Luc Godard i Maya Deren. “Tot d’una vaig començar a pensar en els musicals com a pel·lícules experimentals disfressades de convencionals”, explicava fa uns mesos Chazelle Los Angeles. “Va ser el moment en què vaig adonar-me que havia estat dormint sobre una mina d’or”.

A Harvard, Chazelle va alimentar el seu amor pels musicals: es va obsessionar amb Sempre fa bon temps, de Gene Kelly i Stanley Donen, un musical sobre la pèrdua, la desil·lusió i la masculinitat i va començar la seva pel·lícula de final de carrera, que acabaria sent el seu debut, Guy and Madeline on a park bench. La pel·lícula va néixer d’una xerrada amb un altre estudiant, Justin Hurwitz, amb qui tocava en un grup de rock. “Jo vaig preguntar-li: «Ei, si faig alguna cosa que necessiti música original me la faries tú?»”. Hurwitz va acceptar i acabaria firmant també la música de La la land i Whiplash, la segona pel·lícula de Chazelle, que va rebre tres Oscars.

Guy and Madeline se centra en un jove músic de jazz d’esperit lliure. Les textures de la pel·lícula, el jazz i els ambients bohemis, així com les imatges en blanc i negre, evoquen el cinema del primer John Cassavetes, mentre que la forma juganera d’abraçar el musical recorda l’escena de Godard de Banda a part en què tres personatges ballen en un cafè. “No veig Guy and Madeline com un autèntic musical -diu Chazelle- sinó com una pel·lícula que es converteix en un musical. Part del seu encant és que, a mesura que ell toca i ella canta i balla, el Guy i la Madeline es transformen en ells mateixos.

Els salts de la quotidianitat al claqué en els números de Guy and Madeline són característics dels musicals que barregen el món ordinari de peu de carrer amb el món de l’espectacle. La la land integra els seus números, fins i tot els més fantàstics, com si fer claqué en el banc d’un parc o imaginar-se ballant un vals fos la cosa més normal del món. Després de topar en una festa, la Mia i el Sebastian caminen cap al cotxe i acaben al parc Griffith, una franja de Los Angeles que, com tot a la ciutat, és història del cinema -“Una roca és una roca, i un arbre és un arbre. Roda al parc Griffith!”, és una vella màxima de la indústria-. Mentre el cel s’il·lumina de color rosa, la Mia s’asseu en un banc per treure’s les sabates de talons. De sobte, tots dos porten sabates de claqué i són l’un al costat de l’altre. Els peus comencen a moure’s plegats i la resta del cos també.

A La la land, Chazelle aborda diferents tòpics del gènere musical: el ball sense acabar de tocar-se, el petó constantment interromput, el miracle de la sincronització... I ho fa sempre amb un esperit lúdic, transformant la quotidianitat en el que el director anomena “èpica” dramàtica o còmica. L’octubre del 2015, Chazelle va rodar diferents números de La la land als Hollywood Center Studios, el mateix plató on Astaire va rodar Per fi sols i Francis Ford Coppola es va arruïnar dirigint Història d’amor ( One from the heart ). I el jove director repetia tota l’estona el mantra: “S’ha de poder veure de cap a peus!”, una consigna que hauria complagut Astaire, a qui li agradava que es veiés tot el cos en la pantalla. L’actor odiava la fragmentació dels números de Busby Berkeley. “O balla la càmera o ballo jo”, deia. En realitat, en els grans musicals ballen tots dos.

La coreògrafa Mandy Moore i Chazelle van aprofitar l’experiència prèvia de Gosling i Stone. Ell havia actuat de petit al Club Disney i tenia posat de ballarí i caminar sedós, i ella acabava de participar al revival de Cabaret a Broadway. El director els va ensenyar pel·lícules com Melodies de Broadway i Els paraigües de Cherbourg. Van buscar “les petites idiosincràsies” del llenguatge corporal dels personatges per “construir números a partir d’això”. I tots dos ballaven i cantaven prou bé per als números de La la land.

L’evolució cap a l’emancipació

Hi ha diferents raons que expliquen la caiguda popular del cinema musical, des de la transformació del vell sistema d’estudis fins al canvi de gust del públic. Les pel·lícules musicals es van tornar més i més lúgubres ( Cabaret, Febre del dissabte nit ). I l’alliberament de les dones i els canvis en les relacions de gènere van confondre Hollywood -i encara ho fan-. La indústria del cinema recicla amb facilitat gèneres i històries, però alguns encara no sap com fer-los funcionar amb dones emancipades que ja no necessiten els homes per ser felices per sempre. Stanley Cavell afirma a l’estudi Pursuits of happiness que els musicals eren “paràboles del naixement de la consciència en què la lluita és per la reciprocitat i la igualtat entre un home i una dona”, una idea que pot aplicar-se tant a Barret de copa com a La la land.

“Trobo meravellós que allò que la screwball comedy del Hollywood clàssic reflectia a través de converses entre parelles que escalaven fins a la catarsi, els musicals també ho fessin però sense paraules, només amb balls”, diu Chazelle. Per ell, l’única pel·lícula recent que suggereix una catarsi similar és Pulp fiction : John Travolta i Uma Thurman ballant és el més semblant a Fred i Ginger que hem tingut. Esclar que en Fred mai va haver de reanimar la Ginger clavant-li una injecció al cor després d’una sobredosi.

Un dels plaers dels clàssics del musical és l’oportunitat de veure cossos fent coses extraordinàries -cantant i flotant- en històries que suggereixen que amb una mica de pràctica i una o dues classes, tu també pots flotar. Els musicals són llibertat amb ritme. Són per a idealistes. Quan Judy Garland cantava Over the raimbow estava dient al públic que sobreviuria a les males èpoques. No és estrany que el públic gai l’adorés. Quan els germans Nicholas ballaven a Stormy wheather, donaven una visió dels Estats Units que poques pel·lícules oferien: dos homes negres genials que, tot i la falta d’igualtat del seu país, podien ser més sublims que ningú.

Podria semblar que la bretxa entre una pel·lícula com Barret de copa i Pulp fiction és massa gran per al públic contemporani, que pot ser massa cínic, més segmentat o, fins i tot, massa abstret per deixar-se transportar per dues persones que espontàniament es posen a cantar i ballar. L’èxit de la pel·lícula als Globus d’Or ha demostrat que no. Perquè La la land enganxa gràcies a la nostàlgia, però també parla apassionadament del present preguntant-se si per a una parella enamorada és possible, citant Cavell, deixar enrere la part de la lluita en la “lluita per la igualtat”. Ja sabem que els homes i les dones poden anar de la mà, però poden ballar cheek to cheek?