La grisor s’empara de ‘Simon Boccanegra’

BarcelonaDesprés de la trempera generada per El capvespre dels déus, la reposició de Simon Boccanegra ha estat un retorn brusc a una realitat mediocre, encarnada en la depriment grisor de la producció de José Luis Gómez que puntuals espurnejos no van aconseguir il·luminar. Per al paper protagonista, el Liceu ha recorregut a la veterania per a la majoria de funcions, en l’estrena un Leo Nucci que semblava que habités un muntatge diferent de la resta d’intèrprets, amb un Simon en pilot automàtic en moltes escenes (a l’apuntador se li va girar feina). La veu, com és lògic, ja no té la ductilitat ideal per acaronar les frases del gran duo de reconeixement de la filla perduda, i si la convicció del fraseig és inqüestionable, només en l’escena del consell l’autoritat va ser la pròpia de tot un dux de Gènova: el seu clam a la pau i l’amor va ser un dels espurnejos abans esmentats.

Barbara Frittoli patia una indisposició no anunciada? L’ària inicial va ser accidentada, amb sons inestables, frases entretallades i aguts escamotejats. La soprano italiana es va refer després, sobretot quan podia refugiar la seva Amelia Grimaldi en un còmode registre cotonós, perquè les ascensions a l’agut eren doloroses. Aquesta temporada Christina Scheppelmann ha hagut de sortir molts cops a anunciar canvis de darrera hora. Ara va ser Josep Bros qui va encarnar de forma imprevista el que era el seu primer Gabriele Adorno, esforç lloable que el tenor català va abordar amb la seva proverbial elegància i distinció en el fraseig, premiada amb un conat d’aplaudiment en la seva ària que la batuta va tallar sense miraments. Vitalij Kowaljow va ser un Jacopo Fiesco de ferms accents, més convincent en la confrontació amb el seu gran rival Boccanegra que en els passatges recollits. Comptat i debatut, la interpretació més rodona va ser la d’Àngel Òdena, Paolo insidiós de veu pletòrica.

La impressió inicial de la versió de Massimo Zanetti va ser que el director italià volia accentuar les múltiples subtileses orquestrals d’aquesta fascinant partitura. Va ser una impressió passatgera, ja que, descomptant una clara temptació cap a l’esclat decibèlic en els finals d’acte, la música de Verdi es va anar desplegant sense esma, apàtica, amb una orquestra i cor fent, ja que no un pas al costat, sí un pas enrere respecte a les funcions wagnerianes. Potser tampoc estaven motivats pel que passava a escena, i de raons no els en faltaven.

El problema no és pas el subratllat del contingut polític de l’obra ni l’actualització a una pseudocontemporaneïtat, sinó un marc visual llòbrec i una direcció d’actors àtona. En una obra curulla de conspiracions, batuta, muntatge i un cast irregular van conspirar per oferir una representació tristoia.