“Quan caurà Barcelona?”: el macabre concurs d'un setmanari francès el 1938

HistoriadorUs imagineu un concurs públic, amb una petita fortuna com a premi, que consistís a endevinar el dia exacte en què una ciutat en guerra cau en poder de l’enemic? Un joc macabre, vaja. ¿Us imagineu que un diari nacional de gran tirada, amb col·laboradors de primer nivell internacional, convoqués els lectors a endevinar quin dia serà envaïda i derrotada una gran ciutat veïna? Això que sembla més propi d’un videojoc militar o d’una broma de mal gust va passar al final de la Guerra Civil Espanyola: la ciutat que era motiu de befa era Barcelona i el mitjà de comunicació que va convocar aquest concurs va ser el setmanari francès Gringoire.

En què consistia el concurs? Es tractava d’animar els lectors que endevinessin les dates exactes -dia, mes i any- de dos fets de primer ordre militar i polític. El text d’aquelles dues preguntes era el següent:

1) En quina data concreta les tropes del general Franco ocuparan totalment la ciutat de Barcelona?

2) En quina data el consell de ministres francès nomenarà un ambaixador prop del govern nacional espanyol?

L’anunci, a doble columna i en una pàgina preferent, va ser publicat en tres números successius del setmanari: el 24 de juny, l’1 de juliol i el 8 de juliol del 1938. S’oferien 20.000 francs per al guanyador i 30.000 francs més que es repartirien entre els lectors que més s’hi acostessin. Cal tenir en compte que llavors es tractava d’una quantitat més que respectable a França: un diari costava 2 francs, un viatge de dues setmanes a Itàlia costava 1.700 francs i un cotxe de gamma alta costava entre 20.000 i 25.000 francs, segons els anuncis de l’època que publicava el mateix Gringoire.

El més impressionant del cas és la gran resposta que va tenir dels lectors, com si fos un innocent joc de preguntes i respostes: hi van participar 37.595 lectors d’arreu de França -tot i que un dels guanyadors escriu des de Bèlgica-, d’un tiratge setmanal ponderat que superava els 600.000 exemplars. Tot un èxit de participació: gairebé el 5% dels lectors hi van participar.

Una França escorada a la dreta

Com és possible que a França es publiqués un anunci tan obscè? Quina mena de diari el va publicar? En quin context polític va passar tot plegat? La tercera República Francesa vivia a les darreries dels anys 30 uns temps políticament i econòmicament molt convulsos, com tot Europa, fruit d’una polarització ideològica creixent que acabaria amb l’esclat de la segona Guerra Mundial a Europa el setembre del 1939. El Front Popular, presidit per Léon Blum -un tripartit d’esquerres, com el Front Popular espanyol del 1936-, havia caigut després de dos anys en el govern i, aquell juny del 1938 -la data del primer anunci del concurs- presidia el govern francès el radical Édouard Daladier, el mateix que a final de setembre del 1938 signaria els Acords de Munic amb Hitler.

En un moment com aquell, sense matisos, políticament i ideològicament maniqueu, l’anticomunisme aplegava una part important de l’opinió pública francesa, la que necessitava llegir pamflets en contra de l’esquerra socialista i comunista que havia governat França durant dos anys. Els tres rotatius més importants d’ultradreta van ser els diaris L’Action Française -òrgan del partit ultradretà del mateix nom-, Je suis partout i el setmanari Gringoire. Darrere de L’Action Française hi havia l’intel·lectual francès Charles Maurras, un home culturalment polièdric i políticament esquiu, contradictori, que es declarava monàrquic, antidemocràtic i paradoxalment regionalista i defensor de l’occitanisme en un país i una cultura tan centralista com la francesa; un intel·lectual, però, que va ser un dels grans referents a l’Europa dels anys 20 i 30, com Jean-Paul Sartre ho seria en la dels anys 50 i 60. Aquesta valoració, que pot sorprendre, és del gran l’historiador Tony Judt. Maurras també va ser molt admirat a la Catalunya noucentista, amb seguidors declarats de la talla de Pla, D’Ors, Foix, Cambó, Rusiñol, Estelrich, Cardó, López-Picó, Junoy, Cabot o Brunet, entre molts d’altres. Darrere de Gringoire, el setmanari en format de diari que ens ocupa, hi havia Horace de Carbuccia, un polític cors de dretes que es declarava nacionalista (francès, esclar), xenòfob i anticomunista. L’any 1928 va fundar Gringoire, que a la capçalera es definia com “el gran setmanari parisenc, polític, literari”. I, efectivament, era un setmanari parisenc que dedicava tanta importància a la política com a la literatura. En l’apartat literari publicaven textos d’autors de la talla d’Irène Némirovsky, Georges Bernanos, Jack London, Stefan Zweig, James Francis Dwyer, Arthur Schnitzler, John Steinbeck, Luigi Pirandello, Paul Morand o Georges Simenon, entre molts d’altres. En l’apartat polític, malgrat que la llista de col·laboradors és llarga, destaquen André Tardieu, Raymond Recouly, Robert Brasillach -que també col·laborava a Je suis partout-, Marcel Prévost, Pierre Devaux, Philippe Henriot, François Mauriac, Paul Lombard, Paul Chack, Léon Treich, Jean Fabry, André Maurois, Georges Goyau, André Villeboeuf, Georges Suarez, Henri Béraud o Fernand J. Sautès.

A favor d’“alliberar” Espanya

Durant la Guerra Civil Espanyola els articles a favor de Franco ocupaven el discurs ideològic del diari, amb diversos corresponsals que puntualment informaven de les victòries feixistes a través de columnes i seccions fixes i amb entrevistes i articles elogiosos sobre Calvo Sotelo, Emilio Mola, Queipo de Llano o José Félix de Lequerica, el futur ambaixador de Franco a França. Per a Gringoire, Franco havia de ser el salvador de l’Espanya que havia caigut a mans de Stalin.

El 1944, un cop els aliats van alliberar França dels nazis, quatre dels seus periodistes van ser detinguts, jutjats i afusellats: Philippe Henriot, Georges Suarez, Robert Brasillach i Paul Chack. D’altres van complir condemna, van fugir de França o bé es van refugiar en l’Espanya franquista. És força simbòlic que l’últim número de Gringoire aparegués el 26 de maig del 1944, tot just 11 dies abans del Desembarcament de Normandia.

Qui va guanyar el macabre concurs? El 9 de març del 1939 va aparèixer la llista de guanyadors. L’únic que va encertar les dues dates va ser Édouard Leplat, de Clichy, seguit de la senyoreta Eliane Prado, de Menton, que només va fallar una de les dues dates i que va guanyar els 10.000 francs del segon premi. Es constata a la llista de premiats la gran quantitat de dones que ocupen les primeres posicions i, també, l’amplitud de la geografia francesa dels participants.

Vuitanta anys després de l’inici de la guerra d’Espanya, ningú no ha demanat mai disculpes per la vergonya d’aquest concurs, que havia quedat soterrat als arxius com una anècdota perduda. Una anècdota que, tanmateix, diu molt de l’Europa d’aquell moment.