“La casa et protegeix del fred metafísic”

Barcelona“El resistent sap que, passi el que passi, la seva acció no és absurda ni estèril; confia en la seva fecunditat encara que n’ignori el quan i el com de la germinació. Només sap que la preparació es fa des dels marges, lateralment”. Aquesta és una de les propostes que el filòsof i professor Josep Maria Esquirol es fa a La resistència íntima. Assaig d’una filosofia de la proximitat, que acaba de publicar a Quaderns Crema i Acantilado. Esquirol pensa el món des d’un doble refugi: el de la Universitat de Barcelona -on dóna classes de filosofia política- i, evidentment, el de casa seva. Entre els seus llibres hi ha El respeto o la mirada atenta (Gedisa, 2006) i El respirar dels dies (Paidós, 2009).

Al seu últim assaig es planteja una proposta constructiva, basada en la intimitat, el refugi i el replegament, sense oblidar la reivindicació de la memòria i la imaginació. A La resistència íntima descriu, abans de desglossar la seva proposta, l’experiència nihilista. “Prendre consciència del no-res, de l’abisme, és una experiència molt radical -explica-. Té a veure amb el buit i l’absurd, i tots dos aspectes són constitutius de l’ésser humà. Un cop dit això, en certa mesura el que fem per continuar vivint és enfrontar-nos amb aquesta experiència constitutiva”. Davant “el fred i la intempèrie, la manca de sentit i la foscor”, Esquirol es planteja un gest que exemplifica la reivindicació constructiva de l’existència: “Busquem una zona de protecció i escalfor, un espai de calidesa i confiança -diu-. La casa et protegeix del fred metafísic”.

Esquirol recorda la cabana heideggeriana, el lloc que el filòsof alemany reclamava per pensar. Al llibre hi llegim: “La cabana és més casa que el gratacel. Perquè el que preval és el recer i el repòs de la intimitat. No és tant el confort ni el luxe com el recolliment i l’acolliment. La casa, originàriament, i en el somni, és sempre estança, i no constructe, és sempre habitació, i no murs”. Trobar l’aixopluc ideal per a un mateix no fa que l’abisme desaparegui: “Fem el que fem, no ens el podem treure de sobre. La «condició humana» és una limitació de la qual és impossible escapar. El llenguatge de la superació fa que de vegades es pensi, erròniament, que els moviments de la vida es poden inserir en una pel·lícula que va avançant i que deixa enrere les etapes prèvies”.

Distracció o evasió?

A La resistència íntima, Esquirol diferencia entre distracció i evasió. “Hi ha una mena de distracció que és saludable, convenient i necessària -raona-. No hem d’estar obsessionats amb les idees fondes sempre i és impossible que sempre estiguem alerta: hem de poder baixar d’intensitat. En aquest sentit, hi ha moments per distreure’ns, per badar i jugar. En tot això hi ha també un gruix”. L’evasió, en canvi, té una connotació negativa, per al filòsof: “Quan cau molt la boira en una dia plujós tot és homogeni, ens costa distingir el que tenim al voltant. L’evasió és similar a aquesta mena de situacions, és irreal, més aviat celestial. Hi ha discursos que et fan estar en una mena de bombolla”. Esquirol identifica “l’amenaça dels setciències”, que generen “una xerrameca que distreu fins a una evasió improductiva i perillosa”. Associa aquesta mena de discursos a “la colonització de les pantalles, que homogeneïtzen”, i al “domini de l’actualitat”: “Tenim una comprensió pobra que atorga un pes extraordinari a l’actualitat -explica-. Fa l’efecte que l’actualitat vingui i que nosaltres n’hàgim d’estar pendents, que hi hàgim de viure connectats”.

Esquirol proposa no deixar-se dominar per aquest huracà despersonalitzador. “L’actitud més adient és no cedir”, sintetitza. A més d’arrecerar-se, l’ésser humà pot practicar un doble exercici, la memòria i la imaginació. “Tenim una doble capacitat, imaginar-nos cap enrere -fer memòria- i projectar-nos cap endavant -diu-. Viure és recordar i alhora projectar. La projecció es fa en tots dos sentits, cap enrere i cap endavant, i implica treballar imatges: no és una acció senzilla i espontània”.

Hi ha una altra opció saludable, la noció d’ajuntament. “Amb aquesta paraula em refereixo a la casa que lliga les altres cases. L’ésser humà vol posar lligam amb els altres. El gest de la casa és una reunió. Una resposta directíssima a la manca de sentit”. A l’assaig recorda que el significat etimològic de nihilisme és “sense relació, sense fil”. Perdre’l condueix de cap a aquell abisme que mai deixem de vorejar.