“A les bibliotecàries no se les aturava fàcilment”

Barcelona“Van ser dones intrèpides que no s’espantaven. Durant la Guerra Civil van anar fins a les trinxeres perquè els soldats poguessin llegir i van anar a viure a pobles llunyans per obrir-hi biblioteques. A les bibliotecàries no se les aturava fàcilment”, assegura l’escriptora i historiadora Assumpta Montellà. Mentre parla sosté, orgullosa, un dels llibres que van viatjar fins al front gràcies a un grup d’abnegades bibliotecàries. Es tracta de Debats sobre’l catalanisme, que Antoni Rovira i Virgili va escriure el 1915. El llibre està dedicat al polític i escriptor Manuel Cruells. A la solapa interior s’hi pot llegir: “Servei de Biblioteques del Front de la Generalitat de Catalunya. Lector, quan hagis llegit aquest llibre, retorna’l. Així els teus companys podran servir-se’n”.

Montellà acaba de publicar Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries (Ara Llibres), en què repassa la història d’aquestes “guardianes de la literatura catalana” des del 1915 fins avui. Ho fa a través del seu testimoni i dels dietaris que van escriure aquestes heroïnes: “Fins als anys 70 les bibliotecàries escrivien dietaris. És una gran font per als historiadors. No tan sols relataven tot allò que succeïa a la biblioteca sinó que també, a través dels seus escrits, coneixes què passava al país. Reivindico que es continuïn escrivint, perquè si no serà difícil explicar la història d’aquí cent anys més”, assegura l’autora.

La història de la Xarxa de Biblioteques Populars va començar el 6 d’abril del 1914, quan va ser escollit president de la Mancomunitat de Catalunya Enric Prat de la Riba. En el seu discurs va deixar clara la importància que donava a la cultura: “Que no hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part de serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”. Montellà admira el primer president de la Mancomunitat: “Quins polítics avui posarien al mateix nivell infraestructures i cultura? Quasi cap. La cultura és l’últim vagó i el primer que es retalla”, destaca Montellà.

L’Escola de Bibliotecàries es va crear el 1915 i només s’hi podien matricular dones. A les bibliotecàries se’ls exigia un alt nivell cultural. La majoria eren filles de la burgesia. A més de les tècniques de biblioteconomia, havien de formar-se en història, geografia, literatura, llengües clàssiques i llengües modernes (francès i una altra llengua). Eren grans lectores: “Què podien fer les dones inquietes de la classe mitjana benestant a començaments del segle XX? Podien casar-se, entrar en un convent o quedar-se tietes. Les universitats, als pares els feien una mica de por, perquè hi havia els dos sexes i els nous canvis socials s’hi vivien amb més intensitat”, argumenta Montellà.

Les bibliotecàries tenien uns salaris baixos, però es van entregar en cos i ànima a la feina: “És un mite, que no es podien casar. La bilbiotecària de Pineda es va enamorar del farmacèutic del poble i s’hi va casar. La majoria, però, no ho van fer perquè es van entregar de forma incondicional a la feina. No tenien temps per fer vida social”, explica Montellà. Van quedar seduïdes pel projecte d’Eugeni d’Ors (1881-1954) i Jordi Rubió (1887-1982).

Eugeni d’Ors, el pare del Noucentisme, impressionava les alumnes. “Eugeni d’Ors era molt especial, amb una bona dosi de narcisisme, per això es deixava afalagar per les seves alumnes. Quan arribava a classe, una alumna li havia de posar una flor al trau de l’americana, i fins i tot va instaurar un dia festiu per la festivitat de Sant Eugeni! Això ja era massa, però tenia les alumnes enlluernades...”, explica la bibliotecària Assumpció Estivill (1949).

El polític, escriptor i filòsof, que havia ideat el projecte de la Xarxa de Biblioteques Populars i dirigia l’Escola de Bibliotecàries, va ser destituït del càrrec el 1919. El va rellevar Jordi Rubió, que, ni tan sols quan van entrar els franquistes a Barcelona, va abandonar la Biblioteca de Catalunya. Només en va marxar quan un funcionari vingut de Madrid n’hi va exigir les claus. “Rubió va ser molt sistemàtic i va picar pedra fins al final”, assegura Montellà. Va fer els impossibles per salvar el patrimoni bibliogràfic català.

Una de les coses que més ha impressionat Montellà han sigut els bibliobusos de la Guerra Civil: “Van ser les bibliotecàries les que van fer el préstec de llibres a les trinxeres”. A Lletraferides, la historiadora i escriptora recull les cartes des del front de Manuel Rubió, fill de Jordi Rubió: “Va donar més encoratjament als soldats la vinguda del bibliobús que els discursos més abrandats d’en Negrín o el repartiment de tabac”. Un soldat de la Batalla de l’Ebre assegurava que llegia per fugir. Al front, els autors preferits eren Salgari, Scott, Verne, Dumas, Dickens, Balzac i Poe. També hi havia predilecció pels autors russos, com Tolstoi i Gorki. Entre els autors catalans, destacaven Guimerà, Soldevila i Maragall.

Plantar cara pacíficament

Amb la dictadura de Franco, a les bibliotecàries se’ls va prohibir treballar si eren casades. Elles, però, van resistir. Carmina Bayó (1919) va fer el tercer curs de l’Escola de Bibliotecàries en l’època de Franco. “En aquella època les biblioteques feien pena. No hi havia llibres, no tenien pressupost, passaven molta misèria i, per acabar de fer-ho malament, la biblioteca estava situada al local del Frente de Juventudes, i això privava que hi vingués gent”, relata Bayó. “Van fer una guerra pacífica i quotidiana”, diu Montellà.

Al llibre recull el testimoni de Carme Illa (1930): “Jo feia feina de formigueta amb això del català... Quan venia una persona li deia: «Agafi aquest llibre en català, que li agradarà molt...» I em deien: «Ai, és que jo no tinc costum de llegir en català». I jo triava un llibre que els enganxés”. D’altres col·locaven els llibres que més adoctrinaven a l’última prestatgeria. O de sotamà treien llibres de l’ infern de les biblioteques, on es tancaven els llibres prohibits. “La Carme Illa no en deia infern sinó purgatori, perquè de mica en mica els anava traient i oferint als lectors”, explica Montellà.

La historiadora diu que no importa l’edat que tinguin: totes les bibliotecàries i el bibliotecari (només n’hi ha un al llibre) amb qui ha parlat són abnegats: “Quan els demano quin és el llibre de la seva vida, a tots els espurnegen els ulls. Són molt vocacionals. Tots tenen una biblioteca ordenadíssima a casa i són molt precisos i rigorosos quan parlen”, detalla. “Crec que ara tenen grans reptes. A les biblioteques hi ha un consum brutal de pel·lícules. Se les han d’empescar per reivindicar els llibres”, conclou l’autora de Lletraferides.

El dietari de la biblioteca popular Pere Vila

Rosa Sarrado i Concepció Murera van tenir el coratge d’obrir la Biblioteca Pere Vila de Barcelona, inaugurada el 16 d’abril del 1934, mentre queien les bombes. Núria Mulé va descobrir els dietaris d’aquestes dues bibliotecàries un agost de fa més de 20 anys i ara l’editorial Morsa els ha publicat: Les bibliotecàries. Diari de la Biblioteca Pere Vila (1933-1939). Són dones entregades. El 6 de juny de 1937 escriuen: “Un pobre nano carregat d’apunts, llibres i més llibretes buscava del catàleg al prestatge i del prestatge al catàleg literatura clàssica grega. Pobre infant! Se li havia fet un embús dins el seu cap. Els odiava”. La bibliotecària l’ajuda a buscar respostes: “Estic segura que més endavant, quan les estudiï per si mateix, no sols les admirarà, sinó que hi trobarà plaer”. Les entrades sobre bombes i morts al front són freqüents i de mica en mica es va notant el desànim. “Després de bastant temps, avui ha tornat a la Biblioteca un lector. Quan va deixar de venir era un nen; avui, si bé no és un nen, tampoc és un home. Tot el cos fort i bonic va creixent. En entrar feia la cara de sempre, mig rient, ha anat en busca dels seus llibres preferits, però jo he sentit soroll estrany, com d’alguna cosa que s’arrossegués... portava una cama de fusta”.