Un any de vida salvatge: el documental

BarcelonaL'Unai i l’Amaia tenen 12 i 6 anys i semblen En Pere sense por. Més enllà de la dosi de seny estrictament necessària per sobreviure, res els atemoreix, res els atura. S’enfilen o escalen per on calgui, tasten qualsevol cosa de menjar autoritzada pels pares encara que no l'hagin vist mai, caminen hores quan fa falta. I si senten el rugit d'un lleó o l'udol d'un llop a prop de la seva tenda de campanya pensen: "Qui pot tenir por en un moment així? Ningú tindria por, és un moment que no oblidaràs mai!". Deu ser normal si es té en compte que amb 10 i 4 anys, respectivament, ja havien fet la volta al món perseguint animals salvatges que el seu pare retratava.

Són els fills del fotoperiodista especialitzat en natura i fauna salvatge Andoni Canela i l’escriptora i periodista Meritxell Margarit, i protagonitzen El viatge de l’Unai, el documental dirigit pel seu pare que s’estrena demà, dimecres, amb una primera projecció i un col·loqui al cinema Phenomena. Les entrades ja s'han exhaurit però després es podrà veure cada dia del 16 al 22 de setembre als Méliès. A Madrid se’n va fer una prèvia i s'ha hagut de tornar a programar tres dies més perquè també es van acabar les localitats.

La pel·lícula, coproduïda per OHM Productions i TV3

, mostra en 70 minuts l’aventura d’aquesta família establerta a Banyoles que va recórrer durant quinze mesos set zones del planeta amb animals en perill d’extinció. El llop ibèric, el bisó americà, el pingüí rei de l’Antàrtida, el cocodril d’aigua salada d’Austràlia, el calau bicorne de Tailàndia, l’elefant del desert de l’Àfrica i el puma de la Patagònia eren els objectius. Els van sentir, els van veure i els van fotografiar i filmar.

Conscient del privilegi que ha viscut, l’Unai intenta restar-hi importància. “És com si el fill d’algú que treballa en una oficina visita l’oficina. Des de petit he vist el meu pare tornar a casa i explicar-nos els animals que ha vist, i jo també volia veure’ls”, mig s’excusa.

Una idea (o reclamació) de la mare

La seva mare ho matisa. “Aquest viatge era la conseqüència lògica de les professions i els valors que tenim a casa. Sempre havíem viatjat i jo vaig deixar de fer-ho mentre els nens eren molt petits. Va arribar un moment que volia tornar-hi, i volia que ho féssim tots junts. Per això vaig ser jo qui ho va proposar després d'una escapada que vam fer per anar a veure aurores boreals i que em va tornar a despertar el cuquet definitivament”, explica Meritxell Margarit. Per ella, “un viatge sempre és educatiu, però la clau és que sigui per la natura, perquè els nens la coneguin i la valorin. I això es pot fer a Collserola, al Pirineu o fent la volta al món”.

Quan ella va anunciar el viatge als seus fills un vespre mentre els banyava, de seguida s’hi van apuntar i l’Unai va posar com a condició que inclogués veure el puma. “Era el meu somni perquè costa molt de veure”, riu. Per aquesta raó el llibre que van editar després del periple es titula La llamada del puma, i s'hi recullen les imatges, que també es veuen al documental, de la primera vegada que s'ha pogut captar un puma en total llibertat intentant caçar una presa.

Música d’Albert Guinovart

Mentre s’imprimia i es distribuïa el llibre, es muntava el documental, un procés de més d’un any. Les imatges rodades en paratges salvatges tenen la potència que es pot intuir, però el so no podia quedar en un segon pla. “Jo havia gravat molts sons sobre el terreny i calia una música a l’altura. Vam aconseguir que Albert Guinovart la compongués mentre editàvem, va participar plenament en el procés. El so, en dolby surround, és impressionant”, promet Andoni Canela.

A més de la música de Guinovart i del so dels animals salvatges, la veu que conduirà el públic a través de la narració és la del mateix Unai, que és coguionista i que s'expressa en les seves paraules, les pròpies d'un nen que ha vist molt món però que no deixa de ser un preadolescent. Ell ha estat el narrador en les tres versions que s'han muntat: en català, en castellà i en anglès, els tres idiomes que parla amb fluïdesa. Són les tres llengües en què apareixen també les converses captades en el documental perquè són les que fan servir els protagonistes. L'Unai i l'Amaia parlen català amb la seva mare i castellà amb el seu pare, que és de Tudela (Navarra), i fan servir l'anglès amb facilitat des del viatge.

'Homeschooling' durant el viatge

L'aprenentatge natural d'idiomes i altres matèries és una de les raons per les quals Meritxell Margarit defensa el que va ser la seva idea. "Quan vam decidir marxar vam haver de desescolaritzar l'Unai i vam descobrir les complicacions burocràtiques que comportava. Al final tot es va resoldre, perquè sempre hi ha gent que posa seny. Vam fer 'homeschooling' durant part del viatge. Als Estats Units i Austràlia va anar a l'escola i només ens van demanar el passaport. I a l'Amaia li tocava començar P3 i ho vam fer a casa, va aprendre a llegir i escriure mentre fèiem la volta al món i d'una manera molt plaent", assegura. A la tornada, tots dos s'han reintegrat al sistema educatiu reglat i han acabat el curs amb bones notes.

Tots aquests aspectes de l'experiència es recullen en el documental. Ara, als seus creadors i protagonistes només els queda veure la reacció del públic. A Madrid “molts espectadors es van emocionar amb la vivència dels nens, tot i que no era l’objectiu”, admet Andoni Canela. La seva obsessió era cridar l’atenció sobre les espècies amenaçades per l’home, però “la gent sempre et sorprèn i la pel·lícula té moltes lectures”. “Té un vessant poètic i també agrada molt als nens”, avança.