Steven Spielberg, alquimista de somnis

Enviat especial al festival de CanesEn una escena de Mi amigo el gigante, l’adaptació d’un relat de Roald Dahl que ha portat al cinema Steven Spielberg, un gegant bondadós crea un somni barrejant en una poció un seguit d’elements: un grapat de criatures terrorífiques, uns nens en perill, una nena valenta, un exèrcit al rescat... Una metàfora de la creació d’històries amb la qual sens dubte Spielberg s’identifica. La pel·lícula, que ahir es va projectar fora de concurs al Festival de Canes, funciona com a faula sobre l’amistat entre una nena i un gegant, però també com a autoretrat d’un creador que porta més de 40 anys consagrat a la fabricació de somnis.

Mi amigo el gigante és potser la pel·lícula més explícitament infantil de la carrera de Spielberg i, com a tal, destil·la l’essència de l’Spielberg més familiar i emotiu. Ho porta a l’ADN: el guió de l’adaptació el firma l’escriptora d’ E.T., l’extraterrestre, Melissa Mathison, que va morir l’any passat. Spielberg i Mathison van presentar E.T. a Canes el 1982, el mateix any que Dahl publicava El gran amic gegant. La presentació ahir de l’adaptació en el mateix escenari, tot i que sense Mathison, tanca d’alguna manera un cercle. “Que la Melissa escrivís el guió va ser un somni fet realitat, el senyal que necessitava per dirigir la pel·lícula -explicava Spielberg ahir-. Però no la faig per reviure el passat, sinó per tornar a explicar històries des de la imaginació. Els meus últims films eren molt seriosos, així que aquí m’he alliberat, perquè no hi havia límits per al que podia fer”.

La història de Mi amigo el gigante arrenca quan una nena és segrestada de l’orfenat on viu per un gegant que es passeja d’amagat a la nit pels carrers de Londres repartint somnis entre els nens. La nena i el gegant ràpidament es faran amics i ell la protegirà dels altres gegants amb qui viu, menys considerats i, a més, aficionats a devorar humans. Spielberg torna a recórrer a la tècnica del motion captures que ja feia servir a Les aventures de Tintín per representar els gegants a la pantalla, però tota la resta de personatges són actors de carn i ossos. Mark Rylance, que repeteix amb Spielbeg després d’ El pont dels espies, és el gegant bondadós que parla amb un llenguatge propi esquitxat de paraules inventades; la seva relació amb la nena protagonista -sensacional Ruby Barnhill-, sense inventar res de nou, funciona en l’aspecte emocional. Spielberg confessava ahir que s’havia enamorat del conte llegint-lo als seus fills. I això es nota en la manera en què Spielberg adapta la història, mirant-se-la amb ulls de nen i posant el seu gran talent visual al servei del sentit de la meravella de la història, tant en la construcció del món dels gegants com en el divertit interludi al Palau de Buckingham amb Penelope Wilton ( Downton abbey ) oferint la seva versió de la reina d’Anglaterra. El resultat, sense inventar res de nou, és un dels films més sensibles i emotius de l’Spielberg recent.

La primera sorpresa del festival

Mentrestant, la competició oficial va donar ahir la primera gran sorpresa d’aquesta edició, Toni Erdmann, de l’alemanya Maren Ade, que penetra en la relació d’un pare i una filla que no poden ser més diferents. Ell, bromista incorregible, vol viure la vida com si fos una comèdia; ella, que treballa a l’estranger en una gran empresa, està entregada a la feina, sense lligams emocionals. La visita sorpresa del pare amb la intenció de saltar l’abisme que el separa de la filla tant podria haver donat peu a un drama familiar com a una farsa ridícula però, d’alguna manera, Ade se les empesca per barrejar els gèneres de manera orgànica i sorprenent, sempre imprevisible, regalant grans moments (com un karaoke d’un tema de Whitney Houston que el cinema va aplaudir com si l’hagués cantat Beyoncé) i la que segurament és l’escena nudista més divertida de la història del cinema.