Què és una fotografia? Arles busca el sentit de les imatges

ArlesL’eclèctica última edició dels Rencontres d’Arles permet passar de l’Àfrica filtrada per Nollywood -la indústria cinematogràfica nigeriana- als poemes sorgits de la col·laboració entre la cantant britànica PJ Harvey i el fotoperiodista Seamus Murphy. Del transvestisme a l’albinisme, de dures històries com la de la barcelonina Laia Abril a l’humor amb què el suís Yann Gross retrata la vida a la selva amazònica.

El festival va tancar ahir la seva setmana professional i es quedarà tot l’estiu en aquesta petita ciutat provençal convertida en focus de cultura per dos apassionats de la fotografia: Lucien Clergue i l’escriptor Michel Tournier, l’últim mort al gener. “Què és una fotografia?”, l’eterna pregunta de Tournier, ressona en cada proposta d’una tria que sembla que vulgui confondre el visitant entre la màgia i el realisme. Un total de 40 exposicions, 137 artistes i 48 comissaris donen l’oportunitat de trobar una resposta a l’interrogant que pot canviar a la sortida de cada sala.

Nollywood com a inspiració

La indústria cinematogràfica de Nigèria, la segona més potent després de Hollywood, produeix a baix cost una enorme quantitat de pel·lícules i sèries que s’han imposat a gran part del continent africà com a primera influència de la cultura visual. Tear my bra (Esquinça’m els sostenidors) és un títol habitual d’aquestes produccions i també el d’una exposició que vol mostrar com la fotografia africana ha recollit aquesta poderosa influència del cinema: colors, posada en escena i una certa irreverència. Tear my bra permet conèixer notables figures de la fotografia africana com Uche Okpa-Iroha, hereu de Seydou Keita. L’artista denuncia, amb una sèrie plena d’humor, l’hegemonia de la cultura occidental i la falta de presència negra a Hollywood. A The plantation boy, Okpa-Iroha s’introdueix en el món d’ El padrí de Coppola i es fa el protagonista d’una pel·lícula que vol ser realista i que, segons ell, va obviar l’existència d’una important comunitat negra als EUA. És, novament, una “reescriptura” que vol recuperar una “identitat perduda”.

Els talents africans brillen especialment en aquesta edició: el premi Descoberta, un dels més importants del festival, ha anat a parar a mans de Sarah Waiswa, ugandesa establerta a Nairobi. Waiswa ha sigut guardonada per l’obra Stranger in familiar land (Estrangera en terra familiar), un retrat d’una dona albina que pel sol fet de ser-ho pateix des d’insults fins a persecucions: alguns creuen -sobretot en zones rurals de Tanzània- que els albins estan encantats o tenen poders màgics i per això volen caçar-los i conservar-ne algunes parts del cos.

Reinterpretació dels clàssics

Arles també permet descobrir espais de la ciutat. Un antic magatzem de cautxú s’ha transformat en sala d’exposició, amb enormes blocs de fusta apilats i retroil·luminats. Formen una mena de selva amazònica, que completen uns sons enregistrats i les altes temperatures pròpies de la canícula provençal. Els blocs sostenen les fotos gran format que Yann Gross ha fet per reescriure a la seva manera El llibre de la selva, una aventura gairebé iniciàtica nascuda d’un viatge al llarg de l’Amazones. “Jo buscava trobar-me espiritualment, però finalment he trobat que ens projectem els uns en els altres i que les projeccions no tenen res a veure amb la realitat”. Yann Gross explica que el seu periple li ha servit per qüestionar la noció de progrés sense posar l’accent en la cara més tràgica. “He après -confessa- que no seria capaç de sobreviure dos dies a la selva i que estem desconnectats de la natura i de formes irracionals d’entendre el món”.

Els grans del fotoperiodisme

“La guerra és pare de totes les coses, rei de totes les coses i fa aparèixer els uns com a déus i els altres com a homes i fa els uns lliures i els altres esclaus”. Yan Morvan, gran amant de la filosofia, cita Heràclit per definir l’essència de Camps de batalla, una obra d’inflexió. Morvan és un reputat fotògraf de guerra, que va publicar la seva primera foto a Libération el 1974. Forma part d’una generació de fotògrafs que continuen renunciant al Photoshop i que reivindiquen la foto com a “objecte en ell mateix”. Ell es mostra escèptic amb la professió i carrega contra uns mitjans que ja no valoren una bona fotografia ni hi dediquen diners: “La culpa és d’això”, diu tot traient de la butxaca un mòbil. Morvan va decidir fa uns anys iniciar una aventura personal: retratar paisatges de batalles i allunyar-se de l’emoció de l’actualitat pura. De Fort Apatxe a Corbera d’Ebre, de Sarajevo a Misrata, Morvan planta la seva càmera per adreçar-se a la consciència general. “Jo mateix vinc d’una família que ha fet la guerra durant tres generacions -reflexiona-. A què ens condueix, tanta violència?”

De la malenconia a la imperfecció

Un altre dels grans, Don McCullin, fa furor amb les seves fotos de reporter de guerra que ha mirat directament a la cara del dolor a través dels cinc continents i que ara es dedica a fotografiar el seu jardí de Somerset, no sense qüestionar-se la professió.

Les fotos oníriques del nord-americà Michael Ackerman, convidat amb carta blanca per expressar-se sobre les parets d’un vell palau, o les “imperfeccions perfectes” dels trencaclosques de Kent Rogowski són dues mostres ben dispars dels registres que Arles posa a disposició del visitant: el destí és sovint un bon fotògraf.