Els tres exilis dels germans Pi i Sunyer: Bolívia, Gran Bretanya i Veneçuela

Barcelona"Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ella la nostra vida”, va escriure Pere Calders el gener del 1939. Perduda la Guerra Civil, Catalunya va veure marxar cap a l’exili els seus millors escriptors i intel·lectuals. Xavier Benguerel va escriure que l’exili no té final i que l’exiliat ho és per sempre. No és fàcil explicar l’èxode i l’enyorança de milers de catalans que en alguns casos no van poder tornar mai a casa. El Museu Memorial de l’Exili (MUME) ho fa relatant en una exposició l’exili dels tres germans Pi i Sunyer: August, Carles i Santiago.

Vides errants: postguerra i exili dels germans Pi i Sunyer, que ha comissariat Laia Arañó, està esquitxada de moltes cartes personals. “Hem fet molta recerca -explica Arañó-. Teníem tot l’arxiu de Carles Pi i Sunyer, però moltes de les cartes de l’August havien desaparegut. Ens ha ajudat molt la família, s’hi han abocat”. August Pi i Sunyer, fisiòleg de renom i catedràtic de la Universitat de Barcelona; Santiago Pi i Sunyer, també fisiòleg prestigiós i catedràtic a la Universitat de Saragossa, i Carles Pi i Sunyer, enginyer de carrera i polític, van apostar per la República i per la modernització del país. Amb la victòria de Franco van haver de fugir i van acabar dispersos.

Un únic retrobament

L’August es va instal·lar a Caracas (Veneçuela), el Carles a Londres, i el Santiago, a Cochabamba (Bolívia). “La derrota del febrer del 1939 va fer que gairebé tots, més de trenta-cinc membres de la nostra família, sortíssim a l’exili, que un gran nombre ens dirigíssim per molts llocs del món i adquiríssim noves cultures i llengües, sovint nous passaports -mexicans, americans, britànics, veneçolans- i, fins i tot, al començament, passaports apàtrides”, va escriure la filla de Carles Pi i Sunyer, Núria Pi-Sunyer. Els tres germans tenien una relació molt estreta. A Roses, fins i tot, tenien una petita barca que van batejar amb el nom de Tres Germans. Una vegada van haver partit a l’exili només es van poder retrobar en una única ocasió, a Caracas el 1960. Mai, però, van deixar d’escriure’s.

L’August i el Carles van morir a Caracas. El Santiago va tornar a Catalunya -era el més petit dels germans i el menys significat políticament- a començament dels anys seixanta del segle passat. “Els tres germans representen allò que hauria pogut ser aquest país i que el 1939 van ensorrar els franquistes”, explica l’historiador i director de l’Arxiu Històric de la Fundació Carles Pi i Sunyer, Francesc Vilanova. El cost de l’exili va ser alt. La Universitat de Barcelona va perdre un 44% de la plantilla, es van exiliar un miler de mestres, centenars d’arquitectes, enginyers, advocats, metges... “Amb l’exposició hem volgut explicar què és l’exili per a una família -per als Pi i Sunyer, és enyorar Roses-, una vida que s’ha deixat enrere i que ja no es podrà recuperar mai més”, afegeix Vilanova. Depurats i sancionats, l’August i el Carles no van poder tornar mai a Catalunya. Després de la Segona Guerra Mundial hi va haver certa esperança. Els germans creien que potser el retorn era possible. El 19 de desembre del 1944, el fill gran, de l’August, va escriure: “Veurem; però la qüestió primordial és que caigui el Franco, i això em sembla segur i ben aviat. Avui fos demà i demà festa!” Poc temps després, però, la família Pi i Sunyer es va convèncer que Franco no cauria.

La sort de Franco

Les cartes de l’August, el més gran dels germans, traspuen tristesa. “En Franco ha fet molt mal a tants i tants. Però en el que es refereix a la nostra família, el mal més gran és el de la dispersió a què ens ha obligat i que no té remei”, escriu des de Caracas el 1947. Dos anys després, el novembre del 1949, perd l’esperança: “Que lluny del programa que ens havíem traçat, el del «dòmino i sardineta»; de retirar-nos a Roses quan arribés el terme de la jubilació, que hauria estat aquest any. Però les coses de casa nostra no s’arreglen ni porten cara d’arreglar-se. No hi ha cas de més sort que el de Franco. Tot li surt bé, faci el que faci, i no crec que res calgui esperar”.

No hi ha un únic exili. “El Carles és molt més pragmàtic i renya l’August per crear el mite de Roses”, detalla Vilanova. Els fills de l’August també emprenen camins molt diferents. El Jaume va marxar als Estats Units la primavera del 1942: “És una paradoxa perquè no pateix l’enyorament de l’exili però vol mantenir la seva identitat”, explica Vilanova. Al Jaume l’amoïna, per exemple, que els seus fills es “descatalanitzin”: “Els nens, contents i bé; però ja parlen completament mexicà, cantant i tot, i (això és ben trist) moltes vegades fins quan juguen entre ells, sense ningú de fora, ho fan en castellà i els hem d’advertir”, escriu el desembre del 1939 en una carta adreçada al seu oncle, Carles. Tot i que el Jaume no era un nostàlgic: els seus fills pensaven que quan es jubilés aniria a viure a l’enyorada i mitificada Roses però va optar pel destí somiat dels pensionistes americans, l’assolellada Florida.

I els que es van quedar?

Als germans Pi i Sunyer els esperaven ofertes de feina lluny de Franco. Molts altres van haver de creuar la frontera amb les mans a la butxaca i van acabar malvivint als camps de concentració francesos. Alguns haurien pogut tornar i no ho van fer. D’altres van tornar però van viure un exili interior o van intentar combatre el franquisme. I molts, com l’August i el Carles Pi i Sunyer, mai van poder tornar. Latent en moltes cartes hi ha també la qüestió de què calia fer, en el cas de poder tornar, amb els que s’han quedat i han simpatitzat amb el règim franquista. “Nosaltres hem estat íntegres”, escriu Santiago als seus germans, que també reflexionen sovint sobre el col·laboracionisme francès.

L’exposició serà al MUME, que depèn de la conselleria d’Exteriors, fins al 2 de juliol. Viatjarà a Roses i Barcelona i acabarà a Girona.

1939, Londres: Carles Pi i Sunyer

“Abans, tots nosaltres, els que constituíem la gran família, el clan o la tribu, vivíem la majoria a Barcelona. A l’estiu acostumàvem a anar a Roses i la Jonquera. Però ara tot això era el passat. Una mala ratxa ens disgregava com sorra sense ànima i sense record. Els fats ens eren hostils, el destí, enemic i rancorós. En la dispersió pel món ample, inconegut, indiferent, sota el signe d’un planeta malastruc”.

1944, Caracas: D'August a Carles Pi i Sunyer

“Nosaltres ja portem prop de cinc anys d’ésser lluny de casa i res fa suposar que la situació hagi de canviar aviat! Convé fer-se a aquesta idea i procurar esbandir els fantasmes del passat. És una vida morta que probablement no ha de tornar. Gone with de wind. I per això no cal fer-se mala sang i acceptar el destí tal com ens és donat".

1949, Caracas: D'August a Carles Pi i Sunyer

“Jo no veig perspectives que puguem tornar a casa, per la qual cosa és necessari renunciar a somnis romàntics i pensar en què es farà de definitiu. I aquesta convicció, quan s’hi arriba, és realment aclaparadora!”

1970, Mèxic: Carles Pi i Sunyer

“Un destí esquerp m’ha portat lluny de l’Empordà, a l’altra banda del mar. Més de trenta anys fa que en sortia; com recordo encara aquell paisatge: les muntanyes, la plana, la costa, el mar fins a la llunyania! I és potser perquè el sento tan meu que em sembla que el continuo veient. Com tampoc no s’esborren les imatges d’aquell altre paisatge interior, que són com els fonaments de la meva manera de pensar i de sentir”.