Netflix remou els fonaments del cinema

BarcelonaEra qüestió de temps. Després de mesos de tensió, finalment ha esclatat el conflicte entre el nou paradigma de distribució de cinema i el model tradicional. Aquesta setmana el Festival de Canes ha anunciat que a partir del 2018 no acceptarà a la competició pel·lícules que no tinguin compromesa l’estrena posterior en sales. El comunicat responia així a “l’ansietat” dels exhibidors francesos, esgarrifats per la presència al festival de dos títols finançats per Netflix -el drama fantàstic Okja i la tragicomèdia indie The Meyerowitz stories - que el portal no tenia previst estrenar en cinemes sinó oferir en streaming als seus subscriptors. La resposta de Netflix no es va fer esperar: “L’establishment fa pinya contra nosaltres -afirmava a Facebook el CEO de la companyia-. Vegin Okja el 28 de juny a Netflix”.

Amb el seu posicionament, Canes pren partit per la Federació de Cinemes Francesos (FNFC), que en conèixer la programació del festival fins i tot va qüestionar en un comunicat si l’estrena online d’un film “posava en qüestió la seva naturalesa com a treball cinematogràfic”. Però per entendre la pugna entre els exhibidors i el portal, més que entrar en el debat essencialista sobre la puresa del cinema, cal entendre el context del mercat del cinema francès, un dels més protegits del món, que estableix una finestra de 36 mesos entre l’estrena en sales d’un film i la seva distribució en streaming, el triple de gran que la finestra per emetre en una televisió de pagament. A Espanya, en comparació, les grans cadenes (Cinesa, Yelmo, Kinépolis) imposen una finestra de només quatre mesos. Però la legislació francesa comporta uns privilegis als quals no volen renunciar els cinemes. El problema de fons no és que Netflix no vulgui passar per sales, sinó que el portal no tingui cap intenció de respectar la moratòria de 36 mesos.

L’enfrontament no és exclusiu de França. Quan Netflix va voler estrenar simultàniament al portal i les sales la seva primera pel·lícula original, Beast of no nation, les grans cadenes d’exhibidors dels Estats Units es van negar a projectar-la i la taquilla va ser ridícula. Però el resultat de taquilla és indiferent per a Netflix. “El cinema no és el negoci de Netflix -apunta Elena Neira, autora de l’estudi sobre la transformació del consum audiovisual La otra pantalla -. Les seves incursions en sales de cinema estan dirigides a aconseguir prestigi. Beast of no nation es va estrenar per ser candidata als Oscars, o això diuen. Però l’objectiu de Netflix és aconseguir noves altes i, en aquest sentit, el seu ganxo són les sèries originals, especialment les segones temporades. El que sosté el negoci de Netflix és el contingut seriat”.

El “segrestador” de pel·lícules

Com apunta Neira, Netflix és només la cara més visible d’una transformació del consum de continguts audiovisuals que està removent els fonaments del negoci del cinema. El portal ha esvalotat tant el sector de l’exhibició com el de la producció. Aquesta setmana, el president de la federació de productors espanyols, Ramon Colom, va acusar Netflix de “segrestar” pel·lícules. “Volia comprar un títol belga a Berlín l’any passat i no vaig poder perquè Netflix ho va fer abans -deia Colom-. Em van dir que el film s’estrenaria a Bèlgica i que a la resta del món aniria directament a la plataforma, però un any i mig després encara no s’ha estrenat, està segrestat”. Els productors volen que el govern obligui Netflix a invertir en cinema part dels seus beneficis, com fan les televisions, però ho tenen difícil. El portal no fa ús de l’espectre radioelèctric comú per arribar als usuaris, sinó d’internet; Netflix està més a prop de YouTube que de Telecinco.

L’aposta de Netflix pel cinema passa per projectes de prestigi com The irishman, que reunirà Martin Scorsese amb Robert De Niro i Al Pacino, o la pel·lícula inacabada d’Orson Welles The other side of the wind, però també per títols de vocació comercial -té un acord per produir sis comèdies amb Adam Sandler- i films independents que adquireix després de passar per festivals per distribuir-los exclusivament al portal. Però el dubte que suscita l’interès de Netflix pel cinema és si els films trobaran el seu públic. Com es preguntava amb ironia el web Indiewire, “¿si una pel·lícula s’estrena a Netflix encara és una pel·lícula”? L’article acusava el portal de ser un “oceà volàtil” de continguts, un bufet lliure inacabable en què perds la gana abans de trobar el que t’agrada, “un cementiri amb hores il·limitades de visionament”.

Un cas significatiu és el de Ya no me siento a gusto en este mundo, la guanyadora del Festival de Sundance que es va celebrar al gener, propietat de Netflix. En lloc de voltar pel circuit de festivals i arribar als cinemes a finals d’any, com acostuma a passar amb els guanyadors de Sundance, el film es va estrenar directament a Netflix unes setmanes després del seu triomf al festival. I el dispositiu promocional del portal va ser nul. La pel·lícula va aparèixer simplement al catàleg de Netflix amb un títol traduït i una sinopsis. No se’n va fer publicitat ni projeccions prèvies per als crítics, ni es va informar els mitjans de cap manera especial. Un tractament que contrasta amb el de sèries pròpies com Narcos o The get down, amb les quals es fa un desplegament publicitari digne d’un blockbuster.

I tanmateix, no es pot saber si Ya no me siento a gusto en este mundo va tenir molts o pocs espectadors. Netflix és particularment opaca pel que fa a dades d’audiència. “És una de les principals crítiques dels cineastes que treballen amb Netflix -apunta Neira-. Només els diuen si la pel·lícula ha funcionat per sobre o per sota de les expectatives”. Per a Neira, l’estratègia del portal amb un film com aquest no és captar nous usuaris sinó fidelitzar-los: “Netflix té dos objectius: aconseguir altes i reduir les baixes, i això últim passa perquè els usuaris passin moltes hores mirant continguts. Per aconseguir-ho treballen amb big data i no tenen l’audiència prototipada demogràficament, sinó en comunitats de gustos. I l’objectiu és que si una pel·lícula té un públic potencial de 10 milions de persones, la vegin 10 milions de persones”.

Roger Gual i el cinema ‘online’

Una de les veus més autoritzades per opinar sobre la qüestió és Roger Gual. El cineasta barceloní va dirigir el thriller Siete años, la primera pel·lícula original de Netflix a España. “Va ser molt senzill -explica-. Buscaven un projecte petit i fàcil de produir i nosaltres teníem un guió que els agradava”. Gual destaca la “rapidesa” de treballar amb Netflix: “No podíem demanar subvencions, així que la producció era 100% d’ells. Tres mesos després de la llum verda ja estàvem rodant”.

Siete años es va estrenar directament a Netflix i només va tenir un parell de presentacions en cinemes, però Gual està encantat amb la difusió del film. “És la pel·lícula que he fet amb més projecció internacional -assegura-. L’avantatge del model tradicional és que podia viatjar amb la pel·lícula i aquí no, però l’impacte ha sigut molt més gran. He rebut missatges de Sud-àfrica, del Japó... Fins i tot s’estan fent adaptacions teatrals de la pel·lícula a París, Buenos Aires, el Brasil i Mèxic. I tot gràcies a haver-se vist a tot el món”.

Gual tampoc té xifres d’audiència de la pel·lícula, però l’únic que troba a faltar en el model de Netflix és “més marge de maniobra” amb l’estrena en cinemes, a l’estil d’altres plataformes com Amazon o la HBO. Mentre es prepara per rodar dos capítols de la segona temporada de Las chicas del cable, el director escriu la seva pròxima pel·lícula. “Jo els entenc, però en algun moment potser hauran de canviar el model. I si torno a treballar amb ells, una de les condicions que posaré és fer una petita estrena limitada”, explica.

Quatre pel·lícules originals de Netflix que no es poden veure als cinemes

‘I don’t feel at home in this world anymore’

Macon Blair, l’actor fetitxe de Jeremy Saulnier a Green room i Blue ruin, debuta com a director amb un híbrid de comèdia i thriller protagonitzat per una peculiar infermera amb una existència grisa que decideix passar comptes amb els lladres que s’han endut la coberteria de la seva àvia. Acompanyada d’un excèntric Elijah Wood, inicia una creuada contra la injustícia que va seduir el jurat de l’última edició del Festival de Sundance.

‘Casting JonBenet’

Un dels millors films de l’última Berlinale és aquest documental que investiga l’assassinat d’una reina dels concurs de bellesa infantil, que va ser trobada morta al soterrani de casa seva. El cas no es va resoldre mai, però el més fascinant de Casting JonBenet no és el crim que relata, sinó que l’aborda a través de la gravació d’un càsting que la directora realitza al poble de la víctima, suposadament per rodar un film sobre el succés. Un dispositiu gairebé experimental que revela l’impacte real del crim.

‘Mindhorn’

L’humorista anglès Julian Barratt, creador de la sèrie de culte The mighty boosh, interpreta aquí un actor en hores baixes que va viure el seu moment als 80 fent de policia en una sèrie de televisió. Però quan un sospitós d’assassinat fanàtic de la sèrie insisteix que només parlarà amb Mindhorn, el personatge que interpretava, l’actor es veu obligat a reprendre el seu paper per ajudar la policia. Una farsa original per als addictes a la comèdia anglesa moderna.

‘Máquina de guerra’

Animal Kingdom va ser l’aclamat debut del cineasta australià David Michôd. La seva nova pel·lícula -la tercera després de la irregular The rover - salta del thriller nihilista a la sàtira bèl·lica adaptant el llibre The operators del periodista Michael Hastings, que ficciona les experiències que va viure de primera mà a la guerra de l’Afganistan mentre viatjava amb el general Stanley McChrystal, encarnat al film per Brad Pitt. La pel·lícula s’estrenarà directament a Netflix el 26 de maig.