La mort del director Moisès Maicas als 52 anys impacta l’escena teatral

BarcelonaEl món del teatre s'ha despertat aquest dimecres commocionat per la notícia de la mort inesperada del director teatral Moisès Maicas, als 52 anys, a Barcelona. Maicas era un dels directors més actius del circuit de petit format de la ciutat i un dels grans defensors del teatre de text contemporani més compromès. “Era un ésser apassionat, que creia plenament i profundament en el que feia. Estava fora de les convencions socials: quan creia en alguna cosa, arribava fins al final”, el recorda emocionada Anna Alarcón, l’actriu que havia donat vida al corprenedor monòleg 'Psicosi de les 4.48' de Sarah Kane, un dels darrers muntatges de Maicas, que va valer-li el reconeixement unànime de la crítica i els espectadors. El director s’havia especialitzat en posar en escena textos d’autors d’avui que ell –sovint fent tàndem amb la traductora Anna Soler Horta–considerava imprescindibles, noms com Roland Schimmelpfennig ('La Peggy Pickit veu la cara de Déu', 'El drac d’or'), Philipp Löhle ('Àlies Gospodin'), Daniel Keene ('Meitat i meitat') o Lars Norén ('20 de novembre').

“Era un director que s’enamorava dels textos, i ens feia el favor de portar-nos espectacles que no eren de consum immediat ni èxit segur però que ell trobava interessants, reveladors, i que s’estaven fent a Europa. Una feina solitària i amb massa poc ressò”, recorda el dramaturg Toni Cabré, de qui havia escenificat tres obres i tenia previst estrenar un text la temporada que ve la Muntaner. “Era una persona serena per fora que bullia per dins. Parlava com un savi: amb autoritat i tendresa. I els seus espectacles eren d’una pulcritud extraordinària i una gran temperatura passional”, diu Hermann Bonnín, director de La Seca.

Fill del director teatral Carles Maicas, vinculat al teixit mataroní a través de l’Aula de Teatre i l’Associació Cultural Teatre Invisible, havia exercit d’ajudant de direcció de Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Josep Muntanyès o Joan Font. També havia dut a terme adaptacions d’autors clàssics, de Foix a Genet, Bernhard, Brossa o Shakespeare, i havia liderat projectes escènics amb artistes plàstics com Pep Duran, Valère Novarina o Perejaume. De fet, deixa pendent un espectacle basat en 'Poemes de l’alquimista' de Palau i Fabre que s’havia d’estrenar al festival Temporada Alta, del qual s’havia de fer una lectura dins el Grec, que ara sembla difícil que tiri endavant. La seva mort arriba en un moment de maduresa creativa i reconeixement.