Marianne Breslauer, la fotògrafa del que passa desapercebut

BarcelonaLes fotografies capturen un instant, però la seva realització és un procés tècnic i creatiu complex. L’alemanya Marianne Breslauer (Berlín, 1909 - Zuric, 2001) només es va dedicar a la fotografia durant poc més d’una dècada. Jueva assimilada, va haver de fugir del nazisme i després ja no va tenir ni “la tranquil·litat ni els mitjans” per seguir treballant, tal com diu Mercedes Valdivieso, professora de la Universitat de Lleida i comissària de l’exposició del Museu Nacional d’Art de Catalunya Marianne Breslauer. Fotografies.

L’exposició, ubicada a les sales d’art modern, és la primera sobre Breslauer a l’Estat, inclou 127 imatges d’entre 1927 i 1938 i estarà oberta fins al 29 de gener. El vincle amb la col·lecció del MNAC és que 51 de les fotografies exposades són fruit del viatge que la fotògrafa va fer amb la periodista i escriptora Annemarie Schwarzenbach el 1933 a Barcelona, Sant Cugat, Andorra, el País Basc i els Pirineus en un imponent Mercedes Manheim per encàrrec de l’agència Akademia i seduïdes per Fiesta, de Hemingway. Però a la tornada el clima polític ja estava força enrarit i moltes de les imatges no es van publicar.

La sensualitat i la poesia

La capacitat d’observació i la poesia són dos dels trets distintius dels treballs de Breslauer entre els seus col·legues emmarcats dins la Nova Fotografia. “Capturava moments que passen desapercebuts”, explica la comissària, com una nena embadalida davant un aparador en un mercat nadalenc de Berlín, unes cadires escampades pel Jardí de Luxemburg de París o les oques del claustre de la catedral de Barcelona, ja que sembla que va preferir gaudir del bon temps i la platja que visitar monuments. Però abans de veure-les, el públic trobarà un autoretrat magnífic. “Només existeix aquesta imatge d’una fotògrafa que es retrati nua i amb el seu instrument de treball. Denota seguretat, com a fotògrafa i com a dona. Es mostra amb una càmera professional, no una càmera petita. A més, la imatge està carregada d’erotisme i sensualitat: els cabells li cobreixen la cara i l’ombra cau damunt el pubis, la corba del ventre”, diu Valdivieso.

Breslauer era la filla d’una família benestant. Després de formar-se com a fotògrafa a Berlín, va viatjar a París, on va treballar a l’estudi de Man Ray, que la va retratar, com també es pot veure a la mostra. “Només va fer unes 500 fotografies, i només feia una o dues preses de les imatges”, explica Valdivieso. Una de les seves imatges preferides era el retrat d’una col·legiala gironina, fins al punt que la va fer servir com a targeta de Nadal. Breslauer va portar un registre exhaustiu d’aquell viatge. Va ser a Girona el 14 de maig. L’endemà eren a Barcelona, el dia 19 a Puigcerdà, el 20 a Andorra i el 27 a Pamplona.

Malauradament, quan va morir Schwarzenbach els hereus van cremar els seus papers i no s’han conservat les seves notes espanyoles. Quan Breslauer va tornar a Alemanya, va retratar les dones modernes del seu entorn. Com que el seu marit era un prestigiós marxant d’art -ella va continuar el negoci-, va poder retratar artistes com Kokoschka i Picasso. Però a Andorra havia retratat una dona i un grup de nens gitanos, dignificant-los, com va fer amb un nen d’un circ berlinès que també havia retratat. “Tenia la sensibilitat i la coqueteria per treure un cert orgull d’aquestes persones. Deia que no feia fotografia social, que no li agradava fotografiar la misèria”, diu Valdivieso.