Maria Rodés: “No soc religiosa, però l’amor és el més pròxim a l’espiritualitat”

BarcelonaSovint es diu allò que mirem al cel cercant respostes a les grans incògnites de l’existència. La cantant Maria Rodés hi ha trobat alguna cosa més que respostes amb el seu nou espectacle paramusical, Eclíptica. És un disc que explora l’Univers i on reconnecta amb l’herència del seu rebesoncle, l’astrònom Lluís Rodés. Un any després d’haver guanyat el premi Puig-Porret, Maria Rodés presenta presebta aquest espectacle musicovisual al Mercat de Música Viva de Vic.

¿ Eclíptica té a veure amb l’espectacle que vas presentar a Madrid el 2016 Harmonías del firmamento?

Hi ha alguna cançó que ha sobreviscut, però canvia molt a nivell de format, ja que aquell tenia arranjaments per a quartet de cordes, mentre que Eclíptica té un format de banda de pop-rock.

Què va suposar guanyar el premi Puig-Porret?

El fet de guanyar el premi i la inversió que comporta és una petita empenta que necessitava. És que cada cop costa més treure discos. Per començar, creativament ja has dit moltes coses i, per seguir dient-les, has de viure i aprendre! Si sempre vas traient discos, què collons estàs dient? [Riu.]

Fa uns anys deies que apropar-te a la figura del teu rebesoncle et serviria per “creure en alguna cosa” però que encara no sabies en què.

Si ho dic sonarà tan hippy! [Riu.] Hi ha una frase seva a Harmonies del firmament que diu que a l’univers tot és ordre i harmonia, i la guerra és el caos i el conflicte. Ho comparava tot amb la música i deia que l’egoisme és la veu desafinada que fa que el cor sencer soni malament.

Et consideres espiritual?

Sento una atracció per l’espiritualitat, però no definida sota cap forma. No crec en cap divinitat concreta ni soc religiosa, però sí que em sembla que l’amor és el més pròxim a l’espiritualitat. És una força que, fins ara, no tenia tan present.

Els llibres de Lluís Rodés estaven plens de conceptes contraposats: ciència i fe, caos i harmonia, etc. Has explorat aquesta idea?

A l’hora de fer el disc ho he tingut molt present i el disc parla, de manera simplificada, del Sol i de la Lluna, de l’energia masculina i la femenina, de la foscor i la claredat.

La guerra, l’espiritualitat, l’amor... són eixos vertebradors de l’obra del teu rebesoncle. Sembla que gairebé 100 anys després tinguin vigència a Eclíptica, també.

Em sentia identificada amb el meu rebesoncle en el tema de la vocació. Ell era jesuïta, estava sol en un observatori enmig d’una guerra. I per què? Per la seva vocació. Em sembla d’una valentia tremenda. A mi el que em salva és la música i el fet de poder construir-te un món propi quan el que veus no t’acaba de convèncer. Crec que molts artistes neixen així.

Has après res de tot el procés?

Sí, a construir un univers musical a partir d’algú que no soc jo, i m’ha semblat bonic. Mirar fora d’una mateixa, fora de la Terra, és l’Univers! Com pot ser que no estiguem cada dia pensant que vivim en una pilota enmig d’un buit gegantí ple de boles de foc? És tan increïble, que em sorprèn com de fàcil ens capfiquem dins dels nostres problemes absurds, quan la realitat és gegant.

¿Mirar l’Univers per deixar de mirar-nos el melic?

Tinc un llibre començat, que no sé si mai s’acabarà, que va precisament d’això. Comparo una mica l’admiració pels altres amb l’admiració de les estrelles terrenals, el narcisisme, la necessitat que t’aplaudeixin i et vegin.