Els Manel posen dempeus el Teatre Grec

Barcelona p { margin-bottom: 0.21cm; } Els Manel van respondre a les expectatives amb un concert impecable en un Teatre Grec sense seients buits. Havia de ser una nit especial, i ho va ser. No només perquè van incorporar una àmplia secció de vent en la part final del concert, ni perquè toquessin "Roma", una peça que fins ara havia quedat fora del repertori de la gira. Va ser especial perquè el balancí emocional dels Manel es va moure amb fluïdesa i perquè l'engranatge del directe funciona gairebé a la perfecció, sobretot davant d'audiències predisposades a escoltar les cançons més que a ballar-les.

L'actuació va començar com ja és habitual amb "El Miquel i l'Olga tornen", amb els quatre músics alineats a l'escenari. La primera gran ovació del públic va arribar amb "Boomerang", durant la qual Guillem Gisbert, Martí Maymó i Roger Padilla van improvisar una coreografia minimalista amb les cames però sense moure's de lloc. No els cal cap moviment per connectar amb el públic. A diferència d'algunes cançons del primer disc, les de 10 milles per veure una bona armadura no reclamen tant una resposta col·lectiva com una reacció individual més interioritzada, més profunda, sobretot per la naturalesa d'unes lletres més fosques. I els Manel intenten combinar èpica i introspecció sense que el resultat grinyoli. És un repte del qual se'n surten prou bé, per exemple quan Gisbert deixa anar un dels seus monòlegs per alleugerir la tristor de "La cançó del soldadet".

Aquesta muntanya russa emocional forma part de l'ADN del grup, i és evident fins i tot quan fan la versió de Pulp, una "Gent normal" carregada d'amargor però defensada amb una rítmica èpica que convida a ballar.

La part final del concert va agafar embranzida a partir d'"Ai, Dolors", cantada per un Roger Padilla cada vegada més segur de la seva veu, capaç de moure's en una escala greu tocada per la solemnitat. Després van aparèixer els músics de la secció de vents per acompanyar el grup a "Benvolgut", que bona part del públic ja va seguir dempeus. Els vents van continuar al bis, que va començar amb l'emotiva "Criticarem les noves modes de pentinats", contestada pels espectadors amb una exhibició de mòbils-encenedors. Els Manel més festius es van destapar amb "En la que el Bernat se't troba" i "Al mar", abans d'acomiadar-se amb "Deixa-la, Toni", que aquest vegada sí que va sonar en tota la seva esplendor gràcies a l'aportació dels vents.