Raimon retreu a Puigdemont i a Junqueras que no anessin als seus recitals

BarcelonaEl cantautor Raimon ha sigut l’últim dels deu guardonats amb el Premi Nacional a recollir-lo, una posició d’honor que prenia encara més to d'homenatge explícit perquè qui entregava el guardó era el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i perquè els tres temes musicals de la vetllada eren versions de cançons del cantautor valencià, interpretades per Roger Mas, Las Migas i Halldór Már. Però en prendre la paraula, Raimon només s'ha limitat a llegir un petit discurs que duia escrit: “Vull expressar la meva sorpresa pel fet que ni el president ni el vicepresident d’aquest país, ni el senyor Rajoy, ni la senyora Sáenz de Santamaría, no hagin trobat un forat per assistir a cap dels dotze recitals que he fet aquest mes de maig al Palau de la Música Catalana de Barcelona”. El president Puigdemont, al seu costat, amb cara de circumstàncies, assentia amb el cap. Aquest ha sigut l’últim aplaudiment de la nit per als deu guardonats amb el Premi Nacional, que aquest dimecres han recollit el guardó –dotat amb una escultura i 15.000 euros– al Teatre Municipal La Sala de Rubí.

Després prenia la paraula el mateix Puigdemont, que, sense respondre al calbot que que li havia dedicat Raimon, gairebé semblava que li donés la raó amb el seu discurs: “A aquesta obra ingent que ens ha salvat mots i esperit li devem justícia, reconeixement i respecte”, deia, perquè “no li hem retornat tot el que ha fet”. Després ho concretava en tres eixos: el país ha de bastir “un model on els creadors puguin fer valer el seu talent, on els esforços privats tinguin els estímuls adequats i on les administracions entenguem que la cultura és la clau de volta que sosté la societat”. Puigdemont, a sobre, es posava deures en públic.

En defensa de les paraules

Amb una escenografia blanca amb uns drapejats que li donaven aire d’hivernacle grec –obra del director nacional de gales, Lluís Danés–, la cerimònia d’entrega dels Premis Nacionals començava ja de manera reivindicativa i poètica: “La cultura necessita protecció arreu, com les flors dins d’un hivernacle”. L’acte ha mantingut el to solemne i un ritme lleuger, gràcies a les exigències del directe televisiu: cada premiat tenia un minut de discurs, tot i que també era presentat en vídeo per un amic o col·lega de professió. L’actriu Miranda Gas conduïa de manera sòbria la gala.

La paraula, la literatura en llengua catalana, ha sigut una de les grans reivindicades de la nit. L’actriu Emma Vilarasau destacava la “sort” d’haver pogut treballar en català tota la seva vida, “amb paraules viscudes, mamades, patides i estimades”: “Les paraules et connecten a un poble, una gent, una manera de fer, una cultura, una història i un país”, deia. També defensaven les paraules –i, parafrasejant Simone Weil, “el risc com a necessitat essencial de l’ànima”– l’editor Josep Cots i l’escriptor i traductor Joan Francesc Mira, que va oferir una lliçó sobre el que ha après de la 'Divina Comèdia': “No crec en l’infern. No patiu: pequeu i confesseu-vos. El purgatori... s’acaba. I en el cel sí que hi crec. Tinc claríssim que m’apareixerà sant Pere i li podré dir que he posat a disposició dels meus conciutadans tres versions renovades de tres pilars de la cultura europea i occidental [l’'Odissea', la 'Divina Comèdia' i els 'Evangelis'] i ell em donarà una suite de luxe i podré escoltar Bach per tota l’eternitat”.

En el capítol de demandes, el músic Hèctor Parra lamentava “l’absència total de la composició clàssica contemporània als mitjans”. També el divulgador del còmic Carles Santamaria defensava el ram demanant a les administracions que acabin el Museu del Còmic i la Il·lustració de a Badalona. El cineasta Albert Serra, en canvi, optava per la bellesa: “La vida amb el filtre de la cultura és més complexa, subtil, rica i molt més divertida”. També van recollir el guardó la fotògrafa Maria Espeus, el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya i la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell, escultor que deixava una màxima aplicable al reconeixement definitiu de la cultura: “Qui no creu en els miracles no és realista”.