L’iconoclasta Duane Michals

BarcelonaEl fotògraf nord-americà Duane Michals va fer 85 anys al febrer, però no perd pistonada: “Probablement no em tornareu a veure més, així que m’hauríeu de fer preguntes”, etziba als periodistes que cobreixen la retrospectiva que la Fundació Mapfre li dedica a partir de demà, titulada senzillament Duane Michals. Més endavant, durant la visita guiada, mentre no deixa de donar corda als reporters, que el volen retratar una vegada i una altra, torna a bromejar sobre la seva edat avançada i insisteix en el seu desig de seguir en actiu: “D’aquí deu anys m’hauré mort. D’aquí deu anys, no d’aquí deu minuts -diu després de posar-se la mà al cor i fer un gest afectat-, i encara no sé res, em queda molt per descobrir!”

Duane Michals és el fotògraf que el 1982 va superposar el seu autoretrat amb la imatge del pubis d’una dona per fer-se un retrat amb “barba femenina” i el que es va transvestir el 2001 per parodiar la fotògrafa Cindy Sherman, en el seu afany de ficar el dit a l’ull de les vaques sagrades del mercat de l’art. De fet, un dels seus fotollibres porta per títol Com la fotografia va perdre la virginitat camí del mercat. També és un dels artistes a qui no li agrada gens que Donald Trump hagi arribat a la Casa Blanca: “Estic treballant en un exposició contra Trump, fins i tot he fet algunes escultures. El meu nou objectiu és atacar-lo tant com pugui, i deixar de ser una persona educada en aquest sentit”, rebla.

L’exposició és la més ambiciosa que s’ha dedicat a l’artista. S’hi poden veure prop de 275 fotografies -algunes en format de sèries-, moltes de les quals inèdites. A més, hi ha 15 curtmetratges realitzats recentment, els últims mesos. L’humor i la ironia són essencials en l’obra de Duane Michals, però els seus treballs no es limiten a ser enginyosos i divertits. La comissària de la mostra, Enrica Viganó, el qualifica com un fotògraf “revolucionari”: “Vol capturar l’essència de l’existència, creu que el que no es pot veure és infinitament més important que el que és visible. La primera raó per la qual és revolucionari és pel contingut. No fa servir la fotografia com un record del que ha vist sinó per inventar el seu món -explica-. Quan necessita superar les formes convencionals i gosa crear seqüències i escriure damunt les fotografies, el miren com si fos un heretge”. “La fotografia mostra l’aparença de les coses, però a mi m’interessa el diàleg interior que s’hi produeix. El meu objectiu és contradir les assumpcions que fa la gent. No vull que les fotografies m’expliquin el que ja sé”, subratlla l’artista. En aquest sentit, crida l’atenció com Michals es capbussa en rituals quotidians de qualsevol nen, com les pors que suscita l’home del sac o la pena per la mort dels avis, com és el cas de la sèrie L’avi se’n va al cel.

Fer parlar les imatges

Duane Michals va començar a crear seqüències de fotografies i a escriure als marges de les imatges als anys 60 i 70. Amb aquests nous recursos va eixamplar la base de la seva obra i va poder tractar temes més complexos relacionats amb la política, la condició humana i qüestions metafísiques i espirituals com la mort amb més matisos. També s’ha endinsat en qüestions socials, com l’emancipació de la dona, el racisme i l’homosexualitat, i fins i tot ha penetrat en un terreny tan personal com la història de la seva pròpia família, que va immortalitzar sense autocensurar-se. “No s’atura davant de res”, insisteix la comissària. “Les seqüències i la inclusió de textos en les imatges sorgeixen de la frustració davant el silenci de les imatges i la falta de moviment. Va ser molt alliberador poder explicar una història en lloc d’estar confinat en una sola imatge, i l’ús del llenguatge em permet ser més intimista”, explica l’artista. El pas de les seqüències fotogràfiques al cinema no es deu només a raons tècniques o conceptuals, sinó també al fet que Michals no dedica esforços a explorar nous territoris per quedar encasellat. “Vivim en la gran era del cinema, però no en una gran època per a la pintura. No tinc l’ambició de ser un cineasta de Hollywood, però sempre havia anat en la direcció de fer cinema. Sempre m’ha sigut molt alliberador, el procés de fer cinema és apassionant”, explica Michals.

La fotografia va aparèixer en la vida de Duane Michals “de manera accidental” durant un viatge a l’antiga Unió Soviètica l’any 1958, en plena Guerra Freda. Com que tothom s’emportava una càmera quan viatjava, ell en va demanar una a un amic seu. L’impacte que li va produir la fotografia va ser tan profund que quan va tornar als Estats Units va deixar la feina de dissenyador gràfic i va començar a buscar-ne com a fotògraf en diferents revistes. “Vaig trobar en la fotografia un mitjà d’expressió; no sabia que en tenia un. La fotografia va aparèixer com el meu talent natural, com quan Mozart tocava el piano amb quatre anys. Però vaig haver de redefinir la fotografia per adaptar-la a les meves idees, no volia ser Cartier-Bresson”, explica Michals. “Em va donar llibertat, perquè podia fer el que volgués -subratlla-. No havia d’estar al carrer esperant la vida, vaig descobrir que jo mateix tinc vida!” Malgrat tot, la fotografia comercial és molt important en la carrera de Michals perquè, segons la comissària, li va donar una llibertat “total” per fer la seva obra sense condicionants. “La poesia és en els teus errors i els teus defectes. La perfecció és l’enemic”, adverteix l’artista.

Un homenatge als mestres

Els retrats soviètics estan presentats sota un epígraf que diu “Aquestes imatges em van canviar la vida”, escrit pel mateix artista damunt la paret de la sala. A continuació hi ha exposats diversos retrats i fotografies que formen l’homenatge que ha volgut fer als seus mestres: els pintors René Magritte, Balthus i Giorgio de Chirico i el fotògraf Atget. “Coneixia una dona que tenia un amic que coneixia Magritte. Vaig pensar que, si m’agradava tant, havia de fer alguna cosa. El principi és fer alguna cosa. Només pots ser creatiu si no saps el que estàs fent”, diu Michals. “L’obra d’aquests artistes li assenyala camins inusitats de la imaginació, li permeten alliberar les seves fantasies i hi troba mons paral·lels al seu”, diu la comissària. Les vistes deshabitades de París d’Atget van inspirar a Michals una sèrie titulada Nova York buida, i més endavant es pot veure com escriu en una imatge molt semblant a les novaiorqueses tot el que una imatge no pot recollir, com els sorolls i les olors. La va titular Aquí hi ha coses que no es veuen a la fotografia.

“Per a Duane Michals no hi ha disciplines artístiques aïllades. La paraula clau és expressar-se. I si l’expressió és verdaderament autèntica es converteix en art”, conclou la comissària. El tram final de la mostra és especialment eloqüent pel que fa a l’afany de l’artista per mantenir-se en guàrdia. Entre els fototextos, on escriu poemes i reflexions, i els curtmetratges es poden veure treballs inspirats en els gravats tradicionals japonesos, la sèrie dedicada criticar la deriva mercantilista de l’art contemporani i diversos retrats antics trobats en mercats de segona mà que Michals pinta a l’oli.