El Liceu es rendeix a la Norma de Sondra Radvanovsky
BarcelonaSacerdotessa, líder, amant, mare: el paper protagonista de Norma té múltiples cares dramàtiques que es corresponen amb l’extrema exigència vocal que Bellini va plasmar en la seva magistral partitura. En la ment de l’aficionat hi ha un grapat de referents que han abordat aquest rol totèmic, alguns dels quals han passat pel Liceu, una llista a la qual es pot afegir amb tots els mèrits Sondra Radvanovsky. La soprano nord-americana ja va oferir fa dos anys a Peralada un bon tast de la seva druïdessa, una encarnació que ha aprofundit en aquest interval de temps.
El punt de partida segueix sent una veu extensa, des d’un agut i sobreagut d’impacte fins a un greu sòlid; amb una làmina metàl·lica que li dóna consistència i, alhora, amb la ductilitat necessària per atenuar un volum generós fins a un murmuri eteri; i amb capacitat per negociar sense patir les parts més florides. L’instrument, però, no és un fi en si mateix, sinó que està al servei d’una musicalitat acurada i una composició dramàtica que no deixa de banda cap de les facetes de Norma. Ja fos en l’elegia de Casta diva, el despit del final de l’acte primer, el sentiment tràgic que la rosega mentre rumia matar els fills o en el sacrifici conclusiu, Radvanovsky va posar sempre tota la carn a la graella en una interpretació, ras i curt, memorable.
Al seu costat vam tenir un nou capítol de la història astoradora que és l’evolució, els últims anys, de Gregory Kunde. El tenor nord-americà va donar una classe magistral de bel canto en la forma com va ornamentar l’ària i cabaletta de Pollione, i si el fraseig sempre va ser d’una noblesa irreprotxable, Kunde no es va oblidar de donar espectacle, lluint sempre que podia un terç agut insultant. El seu duo final amb Radvanovsky va ser un dels molts moments àlgids de la representació. El problema de l’Adalgisa d’Ekaterina Gubanova no va ser el nivell, sempre notable, de la seva interpretació, sinó el fet de tenir al costat companys d’una altra divisió. Una dicció tova i un color poc distintiu van ser els seus límits, però en els duos amb Norma la seva veu va lligar bé amb la de Radvanovksy. Raymond Aceto va complir com a Oroveso, igual que la Clotilde d’Ana Puche i el Flavio de Francisco Vas.
Renato Palumbo no es va limitar a signar un acompanyament funcional i va voler donar el seu toc personal a l’obra de Bellini. Els temps moderats lligaven bé amb les escenes cerimonials, no tant en altres moments, però van ser múltiples els detalls de fraseig, de dinàmiques i d’instrumentació que Palumbo va subratllar (fins i tot va recuperar la sovint tallada coda del cor “Guerra, guerra! ”), comptant amb una prestació en general atenta de les forces estables de la casa. El muntatge de Kevin Newbury té com a sol atot el monumental decorat de David Korins, il·luminat de forma capriciosa, perquè la convencional direcció d’actors no sempre sap què fer de l’espai. Una producció inofensiva (les referències a Joc de trons devien ser un acudit) que, almenys, no s’interposava en el camí de la música.
