L’artista deixa a Esplugues l’obra de tota una vida

BarcelonaEn els últims 50 anys, sense pressa però sense pausa, Xavier Corberó havia anat construint a la part més vella d’Esplugues de Llobregat la que s’ha convertit en la més gran de les seves obres: una escultura-casa, o una casa-escultura. Entre el carrer de l’Església i el vell carrer de Montserrat, Corberó hi va enterrar, al llarg de dècades, tot el que va guanyar. Quan se li preguntava perquè seguia construint arcs i més arcs, i passadissos, excavant coves al subsol, eixamplant els jardins d’escultures, aixecant torres, comprant més cases per continuar creant, ell contestava que “aquí passarà alguna cosa important”. No sabia ben bé per què ho feia, deia, però necessitava continuar-ho. Era un desplegament de creativitat que reunia l’escultura, l’arquitectura, la jardineria i tota la vida de l’artista. El treball realitzat per Corberó, mort aquest dilluns a Esplugues, té molt a veure amb el concepte wagnerià de gesamtkunstwerk (obra d’art total que integra nombroses disciplines).

En més de 10.000 metres quadrats, el conjunt de residència, taller, exposició i espais per a tota mena d’usos (fins i tot, als anys 70, en va convertir una part en residència d’artistes per a la recuperació dels oficis), hi és present el surrealisme que Corberó heretà del seu amic Dalí, hi ha elements arquitectònics que semblen sortits dels quadres de De Chirico, hi ha moltes de les picades d’ullet que el també amic seu Marcel Duchamp feia a l’art i a la vida, i entre tot, hi ha l’humor, la vitalitat i la creativitat que Xavier Corberó no va perdre fins als seus últims dies.

Escultures en basalt d’enormes dimensions que formen figures quasi sempre reconeixibles, o, si més no, interpretables segons la ironia del seu autor, i que s’assemblen molt al conjunt que té al Donnelly Building de Chicago o al Samurai d’Esplugues; llunes de marbre finíssimes, quasi transparents, molt difícils de realitzar; pots fets amb la tècnica ancestral del repujat a l’asta, de la qual era un expert; l’escultura immensa i fàl·lica que havia fet per al mecenes Bartomeu March; columnes de factura similar a les molt més grans Columnes de terme de Barcelona en homenatge a Kennedy o del monument a Josep Tarradellas que l’escultor va titular Ja soc aquí ; escultures que són jocs i picades d’ullet a la tradició, com L’ou com balla de la plaça del Setge de 1714, o una petitíssima peça modelada mentre parlava per telèfon, un cap: Franco mort.

Totes aquestes obres o exercicis escultòrics similars formen part de la casa o, més ben dit, amb la casa conformen el conjunt de la seva obra. Entre tot això, també hi ha treballs de repujat i orfebreria, entre els qual tenen un lloc especial els preparatoris i primeres proves que Xavier Corberó va fer el 1991 per al disseny de les medalles dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona.