José Sacristán, un corrupte en mans de David Mamet
BarcelonaAmb americana de cuir i barba d’una setmana, José Sacristán ha arribat a Barcelona amb una energia desbordant. S’ha aprimat dotze quilos després d’un ensurt amb la pressió, i té sota control els 79 anys que no aparenta. Durant sis setmanes residirà a Barcelona per interpretar, a partir d’avui al Teatre Poliorama, Muñeca de porcelana, on el sempre incisiu David Mamet ( Glengarry Glen Ross, American Buffalo ) ofereix una radiografia del poder. “Una colonoscopia -precisa Sacristán amb veu greu-. Descobreix el clavegueram del poder en un exercici dramàtic de primer ordre sense caure en el proselitisme”.
El protagonista és un vell milionari que es vol jubilar per dedicar-se en cos i ànima a la seva jove amant, a qui acaba de regalar un avió. L’home, que manegava el poder econòmic, polític i, en conseqüència, moral, veu com una trucada ho canviarà tot. L’espectacle arriba a Barcelona un any després de l’estrena espanyola, i només dos anys després de l’estrena absoluta a Broadway amb Al Pacino al paper principal. Pel camí, ha ascendit a president dels Estats Units precisament un milionari, Donald Trump. Les semblances són tan sospitoses que obliguen Sacristán a assegurar que l’obra es pot aplicar perfectament, també, a Espanya. I tot seguit clava un discurs encès en contra “d’aquest energumen” al qual dona cobertura moral la dreta espanyola. “M’estremeix pensar que milions d’americans han votat aquest subjecte per presidir un país amb tant de poder”. Però de seguida torna a Espanya: “Vivim retallades en sanitat, educació, els sindicats se l’embeinen i l’esquerra se n’ha anat a la merda perquè la demostració de força de la dreta és tan gran que la persona a l’atur i el desnonat pensen: «És el que hi ha». Però per què ho acceptem? On mirava l’esquerra? Era còmplice del sistema, i ara està desmantellada i la dreta es frega les mans”, diu d’una tirada.
Javier Godino interpreta la mà dreta del protagonista, el seu secretari personal. “Soc com un soldat del capitalisme, que fa el que ha de fer, seguint unes regles”, resumeix. Els dos personatges no pensen en el bé dels altres, mentre que l’obra sí que es planteja el paper dels electors, de la gent del carrer, en la reelecció de polítics qüestionables. “Mamet és en un territori neutral, sense concessions. No són personatges d’una peça. El meu és un corrupte, però fa acusacions contra els seus enemics amb les quals jo coincidiria”, admet Sacristán fent d’advocat defensor dels seu personatge.
El títol de Muñeca de porcelana (l’original era China Doll ) pot fer referència a la dona ben dotada i postissa que fa el joc al milionari, apunta Sacristán, però també “al poder construït i embellit per un magnat que aixeca un món que en realitat és molt fràgil”, diu Godino imaginant la Torre Trump feta miques. En canvi, ara mateix l’objecte més estimat per José Sacristán és un senzill braçalet platejat que porta posat i que li va enviar David Mamet després que el seu representant a Espanya quedés enlluernat amb l’obra. “Al Pacino no la té”, diu satisfet.
