‘Infàmia’: una obra sobre el poder dels espectadors
BarcelonaLa nova obra del dramaturg Pere Riera és conseqüència directa de l’anterior, Barcelona, un èxit de públic excepcional estrenat el 2013 al Teatre Nacional, amb posterior gira i reposició al Teatre Goya, a més de tres premis Butaca i dos Max. Va ser amb aquell espectacle -que explicava una història familiar en la Barcelona del 1938 assetjada per les bombes- que l’autor va adonar-se del poder de l’espectador: “Li van donar una transcendència que no pensava que podia tenir. En la segona funció al TNC dos espectadors van desplegar dues estelades i jo vaig entrar en pànic. L’obra va funcionar com una catarsi col·lectiva brutal, però jo l’havia imaginat com la història d’una amistat!”, recorda.
Per això quan la directora de La Villarroel, Tania Brenlle, li va encarregar un nou espectacle, va decidir escriure sobre “la feina de l’espectador” i “la capacitat que tenen d’autosuggestionar-se i arribar a emocionar-se fins a les llàgrimes”.
Pere Riera tornarà a posar a prova el poder persuasiu de la ficció a Infàmia a través de la trobada de quatre actors de dues generacions diferents. Emma Vilarasau (que repeteix per tercera vegada a les ordres de Pere Riera després de Barcelona i Desclassificats ) interpreta una actriu veterana retirada de l’escena per un motiu que no es pot revelar -l’enigma serveix de MacGuffin de la trama- que es dedica a fer de coach de dos joves intèrprets que no es treuen de sobre l’etiqueta d’ emergents i que viuen la professió de maneres molt diferents (Anna Moliner i Francesc Ferrer). El quart protagonista (Jordi Boixaderas) és el motor de l’acció: un actor d’èxit que proposa a l’actriu consagrada que torni a l’escenari.
L’obra conjuga diferents dimensions, realitat i ficció, i diferents plans de lectura. Perquè també planteja com és possible que l’espectador es commogui durant una funció i, en canvi, pugui ser fred davant de la realitat i les seves tragèdies quotidianes. “El públic és la gran incògnita que tenim des de l’escenari -afirma Vilarasau-. Què veuen? ¿Veuen el que volíem que veiessin o el que veuen depèn de la seva vida i la seva experiència?” Pere Riera té la seva pròpia teoria, vista l’experiència de Barcelona : “Va ser molt bonic, però em vaig adonar que has de calibrar bé el que escrius perquè també pots ser malinterpretat... És bonic i pervers, perquè és incontrolable”.
La reflexió sobre l’ofici de l’actor és una altra de les dimensions que explora Infàmia, preguntes que al capdavall són aplicables a moltes de les vocacions professionals: “Què fa que aquesta gent es dediqui a una feina tan fascinant com tortuosa? ¿Què els passa al cap dels anys? ¿Es manté la flama? Tots som volubles i inconstants -reflexiona Riera-, però un actor madur i sensat no pot perdre l’esperit lúdic per la seva feina, ha de voler seguir fent veure que és qui no és, cosa que el converteix en una mena de sacerdot del món contemporani”, planteja Riera. Tot un misteri, igual que el fet que l’espectador continuï combregant en aquest ritual col·lectiu que és el teatre.
