García Rodero darrere les dones de l’Índia oculta i optimista
BarcelonaEl primer dia que Cristina García Rodero (Puertollano, 1949) va posar els peus a Anantapur, una ciutat de menys de 400.000 habitants al sud de l’Índia, va pensar que “era horrorosa, amb una llum horrible, amb unes carreteres fatals”. “Em preguntava: com m’ho faré? Anava pels carrers fent fotos i la gent em seguia. Una vegada en vaig comptar 38 fent rotllana al meu voltant”, recorda l’experimentada fotògrafa, la primera espanyola membre de l’Agència Magnum, on és des del 2009. L’impacte inicial, però, es va anar transformant en sorpresa, tendresa i admiració a mesura que s’adaptava al nou hàbitat. Tenia l’encàrrec de l’Obra Social La Caixa de retratar el paper de les dones als pobles rurals de l’Índia seguint la feina de la Fundació Vicente Ferrer, establerta a Anantapur. S’hi va estar 45 dies i en va tornar amb 60.000 imatges que ha resumit en 80 fotografies que fins al 8 de gener s’exposaran en gran format al CaixaForum.
El títol de la mostra és sorprenent: Terra de somnis. D’un país on hi ha una de les cotes de pobresa més elevades del planeta, on les dones pateixen casaments pactats, abusos i marginació, on l’analfabetisme i la mort per malalties que es poden prevenir és a l’ordre del dia, García Rodero n’ha tret una lliçó de vida. “El més bonic ha sigut conèixer l’abast del paper de la Fundació i compartir els drames, tristeses i esperances de la gent, que m’ha obert les portes”, diu. I tot seguit no pot evitar enumerar totes les dones que l’han marcat: des de la noia de 23 anys òrfena i casada amb un oncle que s’havia intentat suïcidar amb henna fins a la mirada trista d’una mare que acaba de parir una nena. “No està permès que vegin les ecografies prenatals perquè no hi hagi avortaments selectius si són nenes”, aclareix.
La majoria de fotografies són realitzades en centres de la Fundació. Hi ha pacients d’hospital -malaltes de sida o mares recents-, nenes en escoles, dones treballant, joves amb discapacitat en centres especials, però també rituals religiosos i escenes de vida quotidiana... Sempre amb dones en primer pla, moltes posant com a protagonistes inusuals d’una realitat dura però d’uns colors explosius. “Volia explicar la veritat, perquè es vegi, se sàpiga. Explicar el drama de les persones sense ferir els fotografiats ni els que mirin les imatges”, explica García Rodero.
Ensenyar l’esperança
“En societats tan oprimides s’ha d’inculcar l’esperança, fer-los saber que poden tenir una vida millor”, defensa el director de la Fundació, Jordi Folgado Ferrer. Ells han aconseguit que els nens cecs i discapacitats surtin de casa i aprenguin a ser feliços. Han aconseguit que joves de l’Índia rural es llicenciïn a la universitat. I sobretot s’acosten al gran objectiu: “Eradicar la pobresa extrema”.
I de fet no tot el viatge de García Rodero va ser dramàtic. La fotògrafa, reconeguda per la seva feina antropològica retratant els rituals i festes d’Espanya durant els anys 70 i 80, a la sèrie España oculta, i arreu del món, es va arribar a colar en vuit casaments de diferents rituals. “Allà t’hi jugues el 80% de la teva vida, en funció de la persona amb qui et cases. I depens del dot”, afirma. Una fotografia d’una núvia guarnida amb roba, joies i flors i amb un farcell d’arròs en senyal d’un futur amb aliment ho certifica.
