"Les bombes de la Guerra Civil em van matar el cavall de cartró"

Figueres"El primer bombardeig que va caure a Figueres va ser francament ridícul: un únic avió va llançar quatre bombes petites a l'estació, però el segon cop, quan les bombes van caure al passeig, va ser una carnisseria terrible. Hi havia trossos de persones penjades pels arbres i em van matar el cavall de cartró", recorda Josep Santaló, veí de Figueres de 87 anys. Així és com ell va viure un dels episodis més negres de la història catalana. Desenes de testimonis dels bombardejos a l'Alt Empordà s'han aplegat aquest diumenge a Figueres per explicar i fotografiar-se amb els seus records. "Molts d'ells no han pogut explicar les seves històries; ara intentem recuperar el temps", explica el fotògraf Jordi Puig.

"Figueres es pot considerar la Gernika catalana, no només perquè hi va haver moltes víctimes, sinó perquè Figueres i la comarca era la seu de tres governs", explica l'historiador Enric Pujol. "Hi havia el govern central de la República, la Generalitat i el govern basc, i això era un pol d'atracció de les forces franquistes, que intentaven destruir el màxim possible. Van morir més de 300 persones", afegeix.

I és que el setmanari 'Empordà', conjuntament amb l'ONG Grup d'Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat, el MUME, el Memorial Democràtic, Triangle Blau, Soca-Rel Alt Empordà i l'Ajuntament de Figueres han organitzat durant tot aquest diumenge –des de les deu del matí i fins a les set del vespre– una trobada dels testimonis dels bombardejos d'arreu de la comarca. "Estem parlant de gent molt gran que va viure unes històries que no ha pogut explicar. Tots hem sentit els avis com ho narren, però és un tema que no se'n parla i nosaltres volem intentar recuperar el temps, la memòria històrica", comenta Puig. "Potser és l'última vegada que podem fer-ho", subratlla. Per tal de no perdre'n ni un sol detall, els participants han estat fotografiats i entrevistats per un historiador. A més, cadascun d'ells ha portat un objecte evocador d'aquells moments. Alguns han portat retalls de diaris, fotografies, una càmera fotogràfica o records de fa anys. "Creiem que podrem comptar amb la presència d'uns 40 o 50 testimonis", ressalta Puig. Totes elles són històries vitals. "Tenim la informació a nivell global del que va passar, però les petites històries personals són el que conformen la història de veritat", subratlla.

Records vius

Històries tan impactants com les de Ramon Brugué van néixer el 6 de setembre del 1931 a Vilasacra. "De ben petit la meva mare es va morir i ens van enviar a viure amb dues ties de Figueres que no tenien família. Quan venien els avions corríem de nou cap a Vilasacra i veure les destrosses que feien era impressionant", recorda amb vivesa. Quan els bombardejos es van anar incrementant, al final de la guerra, el seu pare va decidir emportar-se'ls cap a Montpeller, on tenia germans que no patien les misèries de la guerra. "Vam anar cap a l'exili, passant pel Pertús, i allò si que era molt colpidor. Veies la gent llançant coses als vorals perquè no podien carregar-les", explica.

Tot i això, el que més el va impactar va ser una escena que va presenciar quan intentava arribar a França. "Hi havia un cavall mort i tothom s'estava barallant per aconseguir un tall de carn per poder menjar", narra emocionat. Tot i la travessia, Brugué va tardar a arribar fins a la casa dels seus oncles, ja que el tren on van pujar els va portar fins a Grenoble. "Ens van tancar en un edifici, feia molt fred i havíem de dormir apilonats per escalfar-nos. Finalment, els nostres familiars ens van venir a buscar", conclou.

La Carmé Caró també va viure situacions impactants durant aquella època. "Jo vivia a Peralada i vaig venir a comprar unes sabates amb la meva germana i una amiga a cal Globo. Eren les cinc de la tarda i el dia després a la mateixa hora va caure una bomba sobre la sabateria i va fer-ho malbé tot", explica. "Ens va afectar molt, el fet de pensar que un dia abans erem allà dins", detalla. Caró també recorda les riuades de gent que intentaven creuar la frontera. "Passaven pel poble demanant alguna cosa per menjar, els donàvem el que podíem i el meu pare els explicava com travessar les muntanyes", comenta. Ella recorda perfectament tots els detalls d'aquells instants. "A vegades encara ho somio i hi penso, em fa molta por que això torni a passar", explica preocupada.