Elliott Murphy: “A Europa el rock’n’roll és cultura; a Amèrica, un espectacle”
Cantautor, actua a l’In-Edit i protagonitza ‘The second act of elliott murphy’
BarcelonaEl 1973 Rolling Stone va assegurar que el primer disc d’Elliott Murphy i el segon de Bruce Springsteen eren “el millor Dylan des del 1968”. El Boss saltaria a la fama poc després, però la carrera de Murphy no va arribar a esclatar mai. “L’únic pecat que no et perdonen a Amèrica és haver estat destinat a la fama i no aconseguir-la”, diu Murphy al documental The second act of Elliott Murphy, en el qual el cantautor reflexiona sobre l’èxit, el fracàs i la seva segona vida com a artista de culte a Europa. Murphy actuarà aquesta nit després de la projecció del film a l’In-Edit.
Haver estat assenyalat com “el nou Bob Dylan” no deu haver sigut una càrrega fàcil de portar.
Que comparin el teu primer disc amb Blonde on Blonde és com... ¿I ara què? Com superes això? Però tampoc em va preocupar mai. Almenys em van comparar amb un artista que admiro de veritat. Si algú es podria haver preocupat per la comparació és Bob Dylan, no jo. A mi em posaria nerviós que anomenessin algú “el nou Elliott Murphy”.
Després d’editar un grapat d’àlbums, la seva carrera s’estanca i acaba treballant en un bufet d’advocats. “Què collons va passar?”, es pregunta al documental.
Va ser una crisi de confiança. Les expectatives comercials amb els meus primers discos eren tan grans i les vendes, almenys a Amèrica, tan modestes que no parava de preguntar-me si era un fracassat. Podria haver seguit perseguint l’èxit, però vaig preferir esborrar-me del mapa. Per sort, vaig descobrir que fora dels Estats Units tenia molts fans i això va fer que la meva carrera es reactivés girant pel Japó, França i Espanya.
A més de músic és escriptor. ¿No és irònic triomfar allà on el públic entén menys les seves lletres?
És un fenomen molt interessant. A Amèrica el públic no escolta les lletres. A Europa no les entén. Però tots els rockers més literats, ja siguin Bob Dylan, Lou Reed, Springsteen, Tom Waits, etc., tenen el públic més nombrós a Europa. A Europa el rock’n’roll és cultura; a Amèrica, un espectacle.
“Només sóc Elliott Murphy quan pujo a l’escenari”, diu al film.
Estic segur que també ho pensen Bruce Springsteen i Mick Jagger. És la raó per la qual seguim tocant. De vegades penso: tant de bo fos com el paio que escriu les meves cançons. La veu que les canta té molta fe, energia i amor. És un romàntic.
¿Com ha influenciat la seva carrera literària a la musical, i viceversa?
Sempre dic que la literatura és la meva religió i la música la meva addicció. Admiro autors com Kerouac, Ginsberg, Hemingway, etc., però necessito l’energia del rock.
Per cert, ¿algun cop va fer un esforç conscient per escriure un hit?
Un cop em van posar en una habitació amb un parell de cantautors per veure si escrivíem un èxit. No ens en vam sortir, esclar [Riu]. Però el que jo em pregunto és per què Last of the rock stars o Drive all night no es van convertir mai en hits?!