Diana Krall i els deutes pendents

BarcelonaW allflower (violer trist) és el setzè disc de Diana Krall. Un homenatge als artistes que més l’han marcat (versions de Bob Dylan, Elton John o Jim Croce) i un supervivent de la indústria musical; al febrer es va infiltrar amb privilegi a les llistes de vendes. La pianista i cantant canadenca, després de més de vint anys de carrera (Barcelona la va veure per primer cop l’any 1996), segueix tenint el públic expectant. Així ho demostra un Auditori del Fòrum que, tot i el preu -també privilegiat, de 44 a 110 euros-, presentava un ple rotund. Molts dels entusiastes de la guanyadora de cinc Grammy, de fet, portaven un any esperant-la: el setembre passat era l’encarregada d’estrenar el Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona però una greu pneumònia no ho va permetre. Ja recuperada, Krall no ha perdut aquest any l’ocasió d’obrir el meló de la mostra jazzística de Barcelona, que s’allargarà fins al desembre.

Espai per al jazz

Amb un guió similar al de la gira que l’ha fet recórrer el món (Wallflower World Tour), i que fa uns dies va portar-la a Madrid, Diana Krall ha passat de puntetes per sobre del disc que li ha servit d’excusa per llançar-se a la carretera. Com ja advertia a la prèvia, la contralt ha decidit deixar espai al jazz, al saber fer de la poderosa banda que l’acompanya des de fa quatre anys. “Volem interessar”, comentava l’artista hores abans de l’actuació. I la veritat, s’ho passen bé: gestos còmplices i algun mig somriure. Amb una posada en escena austera però sofisticada (piano de cua negre ben llampant i ràdios vintage ) i uns músics disposats a jugar sobre els arranjaments, mínims i amb el silenci com una carta més (sobretot a la versió piano-veu de Fly me to the moon ), la banda es dedica a construir al llarg del repertori. We just couldn’t say goodbye, amb què van obrir el concert, va establir les bases del primer tram d’espectacle. Els pocs dubtes que quedaven sobre com s’encaixarien al xou les composicions d’estructura menys jazzística van quedar esvaïts després del tractament exuberant de Temptation (Tom Waits), amb tot el combo brillant en una cavalcada d’improvisació.

Considerada, així com Michael Bublé, una de les artistes que més han acostat la música jazz als circuits comercials (15 milions de discos despatxats al món), Diana Krall va mostrar-se pròxima tot el concert: amb la seva banda, amb les seves versions i amb un públic que, atenent l’eufòria dels aplaudiments, li ha condonat segur el deute per la baixa de l’any passat.