Deu anys després, la llei de memòria està en via morta
La legislació espanyola és insuficient i no té pressupost
BarcelonaLa hibernació de la granota. Així titula el European Observatory on Memories de la Universitat de Barcelona un congrés internacional que s’ha de celebrar a l’octubre i que vol reflexionar sobre els deu anys de lleis i polítiques de memòria a Espanya i Catalunya (2007-2017). No és un títol del tot desesperançador: la nota del congrés especifica que la hibernació és un intent d’autoprotecció fonamental per evitar la mort.
La llei del 2007 va arribar després d’una llarga lluita de les víctimes del franquisme. El març del 2000, Emilio Silva, un dels fundadors de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica, va localitzar a Priaranza del Bierzo (Lleó) la fossa comuna on havien enterrat el seu avi. El setembre d’aquell any va publicar un article a La Crónica de León en què deia: “El meu avi també va ser un desaparegut”. Criticava que mentre tothom celebrava el cas Pinochet ningú buscava els milers d’homes i dones assassinats durant la Guerra Civil i el franquisme. Els “desapareguts” van entrar a l’agenda política i, després d’anys de debats i comissions, el 2007 es va aprovar la llei de memòria històrica espanyola. “Va esclatar tot el tema de les fosses, la generació dels nets volia saber què havia passat i, per primera vegada, es va demanar a les institucions que es reconegués el que no s’havia reconegut durant la Transició”, explica la historiadora Queralt Solé.
Mentre a Madrid es discutia la llei de memòria, a Catalunya es redactava l’Estatut del 2006. “En aquest nou Estatut és fonamental l’article 54, que reconeix el dret a la memòria, a recuperar-la i que es conegui”, detalla Solé. Paral·lelament, el 2007 es va crear el Memorial Democràtic. “Catalunya va posar l’accelerador i el 2010 es va aprovar la llei de fosses”, diu Solé. “La llei de fosses catalana ha sigut criticada però dona tots els instruments per actuar. A vegades es confon la llei amb l’actuació dels governs”, afegeix la historiadora.
Fins ara, però, s’ha avançat poc. La llei de memòria històrica està pràcticament en via morta. El febrer del 2008, en una entrevista a 20 Minutos, Mariano Rajoy deixava ben clara quina era la seva postura: “Jo eliminaria tots els articles de la llei de memòria històrica que parlen de donar diners públics per recuperar el passat. No donaria ni un sol euro públic a aquests efectes”. I ha complert: la partida el 2013 va ser de 0 euros. I així ha sigut successivament fins ara. Hi ha molta decepció i frustració perquè són molt poques les fosses que s’han obert i les víctimes del franquisme van desapareixent sense veure anul·lats, per exemple, els judicis sumaríssims.
“La llei del 2007 té quatre mancances importants”, destaca l’historiador Jordi Guixé. “Va faltar valor perquè es va declarar que els judicis franquistes eren il·legítims però no il·legals. Si s’haguessin declarat il·legals s’hauria obert la caixa dels trons perquè també podia implicar que s’haguessin de tornar, per exemple, els béns confiscats”, assegura Guixé. “El tema dels arxius tampoc està ben resolt. Clama al cel que tinguem una llei de secrets oficials franquista”, afegeix l’historiador. Accedir a molts documents és molt complicat perquè la llei, aprovada l’abril del 1968, dictamina que els únics que poden decidir si s’obre un expedient són el consell de ministres i la junta de caps d’estat major. Guixé també critica que el govern espanyol no assumeix cap responsabilitat ni econòmica ni professional amb l’obertura de fosses o el fet que encara persisteixi la simbologia franquista. “Es va fer un informe sobre què s’havia de fer amb el Valle de los Caídos i es va quedar en un calaix”, assegura.