Un CoNCA en funcions posa deures al Govern

BarcelonaEl Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) viu la seva enèsima redefinició. Fa quatre mesos que quatre dels seus sis membres s’haurien d’haver renovat, i encara s’hi hauria d’haver sumat la vacant que va deixar la dimissió de Valentí Puig el 2014, però el Govern -que és qui proposa els consellers perquè els nomeni el Parlament- no sembla que tingui pressa. D’una banda, hi ha una excusa administrativa: es vol esperar a tenir nou sistema de retribució dels consellers (en comptes de cobrar el 30% d’un salari cobraran amb dietes, per eliminar les incompatibilitats que implica el sistema actual) i s’ha endarrerit perquè depèn de la reforma d’una llei que aniria amb la dels pressupostos. D’altra banda, hi ha una qüestió política: es crearà un grup de treball dins la comissió de cultura del Parlament per tornar a debatre les funcions del Consell de Cultura, fundat el 2009. El president de l’entitat, Carles Duarte, assegurava que per “responsabilitat” garantiran la continuïtat de la institució, tot i que preferiria “que es fessin les coses ben fetes” i, per exemple, no hagués d’atorgar els Premis Nacionals un CoNCA en funcions.

Duarte considera que el Consell “és un òrgan imprescindible” per eixamplar les perspectives de les polítiques culturals i evitar “el reduccionisme i el sectarisme” però el director -que ja ha anunciat que deixarà el Consell- també creu que, si es modifiquen els estatuts, caldria donar-li “més independència del Govern i acostar-lo més al Parlament”. La possibilitat de tornar-lo a dotar de capacitat per atorgar subvencions no sembla que la tingui al cap el conseller Santi Vila, que ahir el definia com un òrgan “prescriptor”.

Malgrat la situació, els consellers asseguren que el CoNCA no passa una nova crisi. Gemma Sendra insistia en la imatge de “plena normalitat” i, per exemplificar-ho, detallava els resultats de l’Informe anual sobre l’estat de la cultura. Després d’anys en caiguda lliure, des del 2008, el CoNCA observa que “la davallada en alguns sectors s’ha aturat i això dóna una esperança de certa estabilitat”, deia Sendra. Els lleus increments són en llibres, teatre i cinema, però no en música i museus. Sendra subratllava que la cultura suposa el 2% de la riquesa que genera el país (el valor afegit brut) i és, per tant, “un motor econòmic”. “Si aportes el 2% has de rebre el 2% dels pressupostos, no pot ser que tinguem el 0,7%. Ja sé que no és exacte, però ha de ser un indici -plantejava Duarte-. Invertir en cultura és un exercici de lucidesa: ¿per on ha de créixer el país, pel sector immobiliari o pel del coneixement?”

L’informe inclou diversos estudis interessants. Un detalla com, amb les retallades en cultura, s’ha eixamplat la bretxa entre el sud i el nord d’Europa (Espanya destina 101 euros per càpita a cultura, i els països nòrdics, 380). I l’altre mostra l’opinió del mateix sector sobre les polítiques públiques: troben a faltar més ensenyament, més difusió, més recursos i una legislació millor. I més visió: un pacte nacional que defineixi les grans línies de país. No es pot dir que el CoNCA no posi deures.