Científics de dia, escriptors de nit

BarcelonaLa majoria d’escriptors catalans no poden viure només de les vendes dels llibres. De la mateixa manera que alguns es guanyen la vida escrivint articles, ensenyant o traduint els seus homòlegs estrangers, d’altres ho fan remenant provetes, estudiant l’oceà o construint robots. Tenen dues vocacions que s’influeixen i es retroalimenten. Anton Txékhov, que era escriptor i metge, ho definia així: “La medicina és la meva esposa i la literatura és la meva amant. Quan em canso d’una passo la nit amb l’altra. Això és anormal, però almenys no és monòton i, a més a més, cap de les dues pateix per la meva infidelitat” .

Nodrir-se del dia a dia

Molts centren les trames en el seu entorn laboral

No hi ha un tret literari específic que actuï com un distintiu de les novel·les escrites per científics. Tot i això, les temàtiques poden ajudar a deduir si darrere d’una ficció s’hi amaga algú que té contacte directe amb la ciència. L’escriptor i biòleg Jordi de Manuel, coeditor amb Salvador Macip del recull Científics lletraferits (Mètode, 2014)Científics lletraferits, distingeix dos gèneres en què el bagatge científic té un impacte claríssim. El primer és la ciència-ficció, que “fa una especulació d’un fet científic o tecnològic”, i el segon és la ciència en ficció, que consisteix a “vertebrar una història narrativa a partir d’un fet científic amb rellevància social”.

Més enllà d’aquests dos gèneres, molts autors aprofiten les experiències professionals per bastir els seus relats i imaginar possibles situacions en laboratoris o hospitals, que són contextos que coneixen i dominen. És el cas, per exemple, de Daniel Arbós, que va estudiar biologia i treballa al gabinet de comunicació d’un centre de recerca. La seva segona novel·la, Amb l’aigua al coll (Amsterdam) Amb l’aigua al coll, aborda qüestions que Arbós toca de ben a prop: els límits de la ciència i, des de la sàtira, els xarlatans i la pseudociència. “Volia donar a conèixer un món que habitualment no apareix a les novel·les per mostrar com funciona la ciència i com pensa un científic”, indica Arbós, que a través d’aquest títol pretén “que la gent s’acosti a la ciència des de la ficció”. La doctora en òptica i informació quàntica Sonia Fernández-Vidal, que ha escrit quatre novel·les per a nens i nenes, comparteix el plantejament. “Vull transmetre la ciència a infants i adolescents. També trencar la por cap a la física quàntica, que és un tipus de ciència que sembla molt complicada”, destaca. A l’altre extrem hi ha autors com Isidre Grau, que és enginyer químic de formació però defuig l’atmosfera científica i posa el focus en altres realitats. “M’interessen més les relacions humanes, explorar allò que s’amaga sota les persones”, precisa. La seva última novel·la, La ciutat dels solitaris (Gregal) La ciutat dels solitaris , és un clar reflex d’aquesta filosofia, ja que aprofundeix en les relacions fraternals.

Fugir del didactisme

Els autors busquen esquivar el llenguatge i la narració científica

L’empremta científica també marca, en certa mesura, el procés i l’estil d’escriptura. “És inevitable seguir un raonament molt pautat. Estem acostumats a pensar en hipòtesis, i això ajuda a construir la trama de la novel·la”, remarca Salvador Macip, que és autor d’una vintena d’obres per a adults, com Hipnofòbia (Proa, 2012), Hipnofòbia i per a infants i joves. En paral·lel, treballa en un laboratori que investiga el càncer i l’envelliment cel·lular.

De fet, malgrat que les seves professions siguin científiques, això no vol dir que els autors treballin només amb números, sinó que alguns es passen el dia escrivint informes, projectes i articles. Són tasques en què utilitzen un llenguatge i una estructura radicalment oposats a la narrativa de ficció, de manera que han d’esforçar-se per allunyar-se’n. Miquel Barceló, que és enginyer aeronàutic, exerceix de docent i ha escrit i editat títols relacionats amb la ciència-ficció, ho exposa així: “Com a científic i professor, a l’hora d’explicar sempre he de deixar les coses molt clares. A la ficció, en canvi, sempre ha de quedar algun misteri”. També ho veu d’aquesta manera Carme Torras, que és professora d’investigació del CSIC a l’Institut de Robòtica de la UPC i acaba de publicar Enxarxats (Males Herbes),Enxarxats una novel·la sobre els límits d’internet i les possibilitats de manipular els usuaris. Torras admet que “a vegades es cau en el didactisme i això és un perill” i que “tampoc serveix l’ordre lògic en les trames, cal llançar esquers al lector”. És un exercici que comporta trencar amb la precisió i la descripció absoluta. “Utilitzem codis científics perquè es pugui reproduir exactament el mateix experiment. Amb la literatura no ho podem fer i això suposa un repte, perquè portes molts anys escrivint d’una manera concreta”, reconeix Sonia Sánchez-Vidal. En una línia similar, De Manuel defensa: “Cal ser conscients que no fem divulgació i deslliurar-se del cientisme a la ficció”.

Una manera de veure el món

Moltes teories científiques estan arrelades en un imaginari de ficció

Escriguin sobre el que escriguin, els autors constaten que la formació científica influeix en la manera de concebre la realitat. “Imprimeix un caràcter, una visió concreta del món”, afirma Isidre Grau. El poeta i oceanògraf Joan Puigdefàbrega, que acaba de publicar el llibre de poemes Deshora, reconeix que la manera de pensar que l’acosta al poema no difereix de la mirada científica per veure el món. “La feina dels oceanògrafs té molt d’especulació. Mirem el mar, que és tot igual, i ens fem una imatge mental que en realitat és invisible. Aquests mecanismes s’acaben traspassant a la literatura”, diu Puigdefàbrega. També passa el fenomen invers: moltes teories científiques estan arrelades a un imaginari de ficció. “Algunes novel·les donen idees que, després, es poden transportar a la ciència”, assegura Barceló. Ell parla sobretot de títols de ciència-ficció, que arrenquen d’una hipòtesi i “en comptes d’intentar demostrar res, parlen de les conseqüències d’un fet des de la coherència”. Barceló posa d’exemple l’astrofísic John Gribbin, que a través de les novel·les “dona idees que es poden transportar després a futures investigacions científiques”.

El mur amb les lletres

Hi ha una barrera artificial que separa la ciència de la literatura

La majoria d’autors entenen la ciència i la literatura com dues vocacions concebudes en un mateix pla, sense que la primera passi al davant de la segona. Tot i això, lamenten que no se’ls vegi amb els mateixos ulls que als escriptors amb professions de lletres. “T’encasellen en l’etiqueta del científic que escriu, però les nostres obres són comparables a les de qualsevol altra persona”, reclama Macip. És, des del seu punt de vista, un tractament de segona que treu valor a les seves novel·les i les menysté. “S’assumeix que escriure per a tu és només una afició i que ets un autor amateur”, puntualitza. Es tracta d’un prejudici lligat a l’enorme mur que divideix les ciències de les lletres. Segons Macip, aquesta separació respon a “una barrera artificial” entre les dues disciplines que atribueix al sistema educatiu, perquè “segrega molt aviat els alumnes en funció de si els interessa una disciplina o l’altra”. Com a conseqüència, “es dona per fet que no pots fer bé les dues coses” i, en el cas dels escriptors científics, “la vocació literària sempre es considera de segona, mentre que en autors amb professions humanístiques no passa”, expressa Macip. Tant ell com De Manuel defensen que el talent per inventar-se i escriure una bona història és independent de la formació. Tot i això, “hi ha el mite que per ser escriptor cal treballar de periodista, filòleg o historiador”, subratlla De Manuel.

Des de l’altra banda l’estigma no és tan accentuat, però alguns autors s’han trobat amb un cert escepticisme dels seus companys científics. “Ho veuen com una vocació menor, com si jugués a tenis. No creuen que les meves històries es publiquin i es venguin als mateixos llocs que els altres llibres”, destaca Arbós. Malgrat aquestes preconcepcions, ells fan malabarismes amb els horaris i hipotequen les nits i els caps de setmana per tirar endavant la seva faceta literària. Al capdavall, afirmen que se senten escriptors i que les seves novel·les els defineixen tant o més que els projectes científics en què estan involucrats.

Grans clàssics que també eren científics

Arthur Conan Doyle

El pare de Sherlock Holmes era metge de formació, una faceta que va encomanar a l’entranyable doctor Watson. Conan Doyle es dedicava a la medicina i escrivia de forma no professional fins que li va arribar l’èxit amb els relats de Holmes, que li van permetre tancar la consulta.

Lewis Carroll

Des de la infantesa, Lewis Carroll va destacar per tenir una intel·ligència brillant. L’autor d’ Alícia al país de les meravelles va estudiar matemàtiques i va aconseguir una doble titulació a Oxford. Més endavant va escriure assaigs sobre geometria i matemàtiques recreatives.

Fiódor Dostoievski

La faceta científica de Dostoievski no prové del seu propi interès, sinó del seu pare, que va obligar-lo a estudiar enginyeria militar a Sant Petersburg. Allà va aprendre matemàtiques, una matèria que dominava sense problemes i per la qual va rebre una distinció el 1841.

Anton Txékhov

Una vida de penúries va empènyer Txékhov a sacrificar la seva passió per l’escriptura durant la joventut. El dramaturg va pagar-se ell mateix els estudis de medicina i, després, va assumir la subsistència de tota la seva família mentre, en paral·lel, esgarrapava temps per escriure sempre que podia.

Pío Baroja

La medicina també va convertir-se en la primera professió de Pío Baroja. Tot i això, només va exercir de metge durant un any, el 1894. Fart de l’ofici, l’escriptor basc va abandonar-lo de seguida i va passar a gestionar una fleca fins que va fer aflorar la passió per la literatura.

Isaac Asimov

En el cas d’Asimov, la vocació d’escriptor va arribar abans que la de científic. Amb 19 anys va començar a publicar relats i no va ser fins més endavant que va estudiar bioquímica i es va doctorar en química, dues llicenciatures que li van permetre exercir de professor universitari.