Carles Torner: “Els estats cometen el 90% d’atacs contra la paraula lliure”

LondresLa pertinença de l’escriptor Carles Torner al PEN Internacional, actualment com a director executiu, es remunta a tres dècades enrere i al PEN Català. Ara gaudeix d’una nova etapa de la seva vida entre l’est de Londres, on treballa; el nord, on viu, i la resta del món, per on es mou contínuament. El càrrec li deixa temps per prendre notes però poc per escriure. Malgrat això, tanta nota potser és la llavor que un dia esdevindrà assaig o novel·la; de poemes en té d’esparsos. La batalla personal amb la literatura ha deixat pas, de moment, a una de corporativa però d’interès general, perquè sense la paraula lliure tampoc no hi ha drets humans.

Què fa un poeta com a director general d’una mena d’ONG com és el PEN Internacional?

Què hi faig està relacionat amb la meva biografia i amb la invitació que em va fer Jordi Sarsanedas a unir-me al secretariat del PEN Català quan vaig tornar de París a Barcelona als anys vuitanta, després de fer-hi un doctorat.

I el salt a Londres?

En un moment de crisi de l’entitat, que calia resoldre ràpidament perquè el director havia dimitit, em van demanar que me’n fes càrrec. Coneixia bé l’organització perquè a més de secretari del PEN Català havia sigut president del comitè de traduccions i drets lingüístics, membre de la directiva internacional i responsable de l’equip que va redactar els nous estatuts el 1998. Des que he vingut a Londres, el 2014, he hagut d’entomar moltes coses i aprendre’n molt. Havia de ser per sis mesos, i hi porto quasi dos anys. Per això el poeta ho té ara per ara una mica cru per escriure.

¿La llibertat d’expressió està més o menys amenaçada que fa un quart de segle?

Un dels problemes que hi ha és la banalització que s’ha fet del discurs fonamentalista religiós contra la llibertat d’expressió. No només l’islàmic, el més cridaner, amb casos com els atemptats de Charlie Hebdo. També hi ha un fonamentalisme religiós a l’Índia, amb tres morts l’any passat. I tenim un munt d’escriptors iranians o de l’Aràbia Saudita condemnats a ser fuetejats. A Bangla Desh l’any passat van ser assassinats cinc bloguers. I tot per la pressió de formes armades i criminals del fonamentalisme religiós.

És el problema més gran?

Ho és molt, però no deixa de ser una petita part del problema amb què ens enfrontem. Els estats cometen la majoria dels atacs contra la paraula lliure, el 90% dels casos arreu del món. Els estats o agents criminals, narcotraficants o altres manifestacions del crim organitzat; o, fins i tot, en alguns casos, corporacions i les seves ramificacions criminals.

¿El PEN és poc més que un ferro roent on agafar-se?

Per a molta gent, sí. Però estem superats per les circumstàncies. Només als camps de refugiats del Líban hi ha desenes d’escriptors i periodistes sirians, potser centenars, que no saben què fer amb la seva vida: estan sense papers, al seu país és impensable que puguin tornar, Europa no els vol acollir, no es volen jugar la vida llançant-se al mar… Estem buscant diners per fer més accions, però és una situació que ha desbordat totes les organitzacions.

Què podeu fer-hi?

Som conscients de les nostres limitacions. Però tenim una base. Més o menys una quinzena d’escriptors sirians s’han pogut refugiar en ciutats europees. Aquest, el dels refugiats, serà un dels temes del cinquantè congrés per la pau d’Eslovènia. El PEN Alemany ha sigut molt actiu i ha donat molt de suport a la política de Merkel. De fet, quan hi va haver l’ascens de Pegida [moviment xenòfob d’ultradreta que s’oposa a la islamització del món occidental] la tardor del 2014, ja va fer un manifest perquè es donés més protecció als refugiats a Europa en què demanava una política comuna de la Unió i que l’asil es pogués sol·licitar al país d’origen. La presentació, a la qual va assistir Martin Schulz, president del Parlament Europeu, va ser l’últim acte civil de Günter Grass.

Quins són els governs més receptius amb les seves campanyes?

Tenim ajudes del Foreign Office canadenc. L’any passat de França, per als PEN de Mali i Mauritània. Però els que més col·laboren són els escandinaus. Rebem molt suport de la cooperació internacional sueca, un terç del nostre pressupost, de gairebé dos milions d’euros. Davant de tots els drets humans, per als suecs la llibertat d’expressió és molt important i volen treballar amb organitzacions arrelades sobre el terreny. Ens donen diners i nosaltres els vehiculem a partir de les peticions que rebem dels PEN locals.

El govern espanyol ajuda el PEN?

De moment, gens. Però és una de les coses que espero que resoldrem aviat. El congrés del PEN Internacional d’aquest any es fa a Ourense, perquè el centre gallec és molt actiu, i crec que això ens ajudarà. I el fet que la presidenta del PEN Internacional, Jennifer Clement, sigui una mexicana, ens pot facilitar establir vincles amb institucions espanyoles, públiques i privades.

I el govern català?

Dóna suport a molta feina internacional des del PEN Català. I l’Ajuntament de Barcelona i de Girona també, a través dels programes d’acollida d’escriptors.

¿Dels projectes que tenen entre mans o que han fet recentment quin destacaria?

L’ambaixada anglesa a Guatemala, a través de la Commonwealth, ens ha ajudat a finançar el PEN d’Hondures, el país on hi ha més periodistes assassinats de tot el món. Hem fet un informe en què expliquem la situació d’impunitat que pateixen. Un cercle viciós entre corrupció, violència i impunitat. Hem fet cursets de formació dels membres perquè puguin treballar amb més seguretat. Hem endegat campanyes contra el fet de considerar la difamació com un delicte criminal, una de les tàctiques que utilitzen molts governs de l’Àfrica, o el d’Hondures també, per atemorir periodistes. Els fan judicis criminals per difamació i si són declarats culpables poden acabar a la presó. O inhabilitats, com ho va ser per deu anys el periodista hondureny Julio Ernesto Alvarado, encara que només ha complert tretze mesos, gràcies a les accions fetes davant de la Comissió Interamericana dels Drets Humans. El PEN de Ghana ha aconseguit que la difamació sigui considerada un afer civil, no pas criminal.

El PEN Internacional fa política, doncs. No contradiu els estatuts?

Som apolítics. No prenem partit dins de les batalles entre partits ni entre sistemes polítics. Només defensem que tots els sistemes han de respectar la llibertat d’expressió.

Com afronta el PEN el xoc que hi ha entre llibertat d’expressió i el respecte a les creences religioses?

La nostra carta fundacional defensa en tots els casos la llibertat d’expressió però també la bona entesa entre els pobles, i demana superar barreres d’odi entre nacionalitats i religions. El compromís per la pau i el diàleg és part de la nostra identitat. La nostra funció és donar un espai als conflictes. L’any passat en el congrés del Quebec hi va participar el president del PEN de Mali, Ismaïla Samba Traoré. Com a musulmà sostenia que ell no podia dir “Je suis Charlie ”, però va condemnar els atemptats. I al seu costat hi havia un membre de la junta del PEN Francès que, a més d’escriptor, era l’advocat personal de dos dels assassinats.