Aurora Picornell, símbol de l’esquerra mallorquina

PalmaLa conformació d’Aurora Picornell com a símbol per excel·lència de l’esquerra mallorquina es va iniciar gairebé en la seva infància. D’entrada, el nom que van triar Gabriel Picornell Serra i Joana Femenias Coll per a la seva sisena filla, nascuda l’any 1912, va ser, sens dubte, el primer acte propiciatori d’un futur compromís polític. En les primeres dècades del segleXX, inscriure els fills al Registre Civil amb antropònims alternatius al santoral catòlic constituïa un evident element de transgressió. Els pares de la futura Passionària de Mallorca no anaven gens desencaminats.

Abans que es proclamés la Segona República, Aurora Picornell ja era la dona esquerrana més cèlebre de l’illa. El gener del 1931 el periodista i poeta Miquel Àngel Colomar la va comparar, amb una inquietant capacitat profètica, amb la màrtir liberal del segle XIX Mariana Pineda: “Llevando [...] en su espíritu, las esencias sublimes de Mariana Pineda. Aurora Picornell, la muchacha de nombre simbólico, es una luz única en la atmósfera turbia de nuestra Sociedad ”. En una illa d’aclaparador predomini conservador, resultava certament insòlit i trencador que una joveneta de 18 anys escrivís articles anticlericals, prologués un opuscle feminista i fos directiva de la Lliga Laica.

El mite es va accentuar durant la República, arran del desenfrenat activisme d’una Aurora que trobava temps per cobrir una llarguíssima jornada laboral, criar la seva filla Octubrina, organitzar el sindicat de sastresses, impulsar el secretariat de la dona del PCE a Mallorca, recaptar diners per als presos i vendre exemplars de Nuestra Palabra a peu de carrer.

L’admiració dels correligionaris tenia l’inevitable contrapunt en l’odi dels adversaris. Igual que altres joves esquerranes de tots els temps, Aurora Picornell va suscitar comentaris vexatoris. Arran d’una primera detenció, el 1935, una revista dretana va ironitzar sobre “ su frágil y delicado cuerpo ”. Al cap d’un any, el pintoresc escriptor franquista Francisco Ferrari Billoch la qualificava ras i curt d’harpia, insult usat també per referir-se a Dolores Ibárruri.

No sembla casual, per tant, que quan el 19 de juliol de 1936 els militars i civils feixistes van prendre els carrers de Palma, Aurora Picornell fos la primera dona detinguda, ni tampoc que els criminals falangistes que la nit de Reis del 1937 van treure cinc dones de la presó la seleccionessin per formar part de la caravana de la mort. És gairebé intranscendent si les llegendes que es van escampar sobre les circumstàncies de l’execució corresponen o no a la realitat. El que és substancial és que demostren que l’assassinat va commoure profundament una societat que, aquell hivern, vivia en l’espant quotidià.

L’espès silenci de què va ser objecte Aurora Picornell en els quatre decennis que van seguir la victòria franquista s’explica dins el context de la destrucció gairebé completa de les bases socials del moviment obrer a Mallorca. Va caldre esperar la darreria de la dictadura perquè comencés la recuperació del símbol. Aurora Picornell ho tenia gairebé tot per desenvolupar funcions icòniques: un nom amb ressonàncies revolucionàries, una trajectòria combativa trencada per una mort horrorosa, una imatge juvenil i harmònica. Ja el gener del 1975 l’òrgan comunista Nostra Paraula va incloure un article, redactat per Francisca Bosch, que suposava la primera reivindicació de la figura històrica. El cinquantenari de l’assassinat (1987) va generar una nova onada d’iniciatives que van incloure la fundació d’un ateneu i la retolació d’un carrer del Molinar.

L’enfonsament del socialisme burocràtic, entre els anys 1989 i 1991, va amenaçar de retop d’enterrar la memòria dels comunistes resistents contra la dictadura franquista. Sortosament no va ser així. A hores d’ara Aurora Picornell ha esdevingut, amb justícia, la màrtir republicana més coneguda de la Guerra Civil a Mallorca.