Fem un trio?
No és una proposició gaire habitual, ni acostuma a acabar de la millor manera. Diuen que els trios no són tan fàcils de fer ni tan satisfactoris com podria semblar. I encara menys si deixem de banda el referent més morbós i pensem en un trio professional i còmic -que no deixa de tenir el seu morbo, esclar.
És impensable que un trio d'aquestes característiques perduri sense recórrer a dosis industrials de paciència, generositat, tacte o creativitat. Això o potser estem parlant de tres sonats amb molt talent i intuïció que s'arrepleguen, fan el que els rota, s'ho passen bé, obtenen un èxit monumental i esdevenen un referent humorístic català de les dècades venidores. Sigui quin sigui el seu origen, La Trinca ha estat un trio longeu que ha conviscut (i s'ha suportat) durant més de 20 anys.
Ens han sorprès i ens han fet riure i pensar amb cada nou disc, cada programa de tele i cadascuna de les seves ocurrències. Per aquells que ens dediquem a l'humor, això és una gran proesa.
Ens hi fixem, n'aprenem i volem ser com ells -i posats a triar, com el guapo, per descomptat-. I als qui hem crescut influïts per La Trinca ens és impossible plantar-nos davant del televisor sense exclamar allò de "Guaita què fan ara!"
