L'alegria que queda
Com va escriure aquell gran sociòleg austríac, la família és un arxiu de records que passen de pares a fills, no per raons sentimentals sinó pràctiques: alguna cosa s'ha d'explicar a l'hora de dinar (només els monjos més estrictes són capaços de menjar bledes en silenci).
Una de les històries familiars felices que m'ha arribat la van viure els meus pares el 1975. Tornaven d'un sopar ensopit i van parar a la festa major de Cardedeu, on actuava La Trinca. Els van escoltar des de fora l'envelat, amb aquell esperit estalviador tan nostre: per què pagar entrada si entre la xurreria i la barraca d'El Niño Cocodrilo se sent prou bé?
No feia gaire que divuit regidors de Barcelona havien votat en contra de destinar 50 milions de pessetes a classes de català i aquella nit La Trinca va cantar 18 jutges, una cançó que proposava aixecar un monument als regidors ballant a pèl una sardana.
Amb els anys, sempre que els venia al cap els pares s'enriolaven així tot d'una, a la cuina, a la sala d'estar, mentre s'afaitaven -ell, no els dos-. I quan passaven per Cardedeu es posaven de bon humor. Tot gràcies a La Trinca, perquè -les coses com siguin- la carretera de Cardedeu no és especialment divertida.
