XAVIER COROMINAS: “Es pot anar a l’altra punta del món amb una senzilla bicicleta, només cal voluntat”

El 5 d’abril de l’any passat, Xavier Corominas (Salt, 1951) va muntar a la seva bicicleta i, lleuger d’equipatge, va iniciar en solitari un viatge que no sabia quant temps duraria. Es va perllongar 5 mesos i va recórrer 20.000 quilòmetres, 6.000 dels quals a cop de pedal i la resta en cotxe, tren, ferri i fins i tot a cavall. Va arribar fins a Tòquio travessant la vella i la nova Europa. Va topar amb tifons, ferris espatllats, pujades impracticables, calor sufocant... però l’enemic número u, la soledat, el va combatre gràcies al Facebook, el WhatsApp i l’Skype, que el connectaven amb la família i els amics. També el va ajudar el seu inseparable quadern blau, on cada vespre anotava les seves impressions i a partir del qual ha escrit el llibre Quadern de viatge. De Catalunya al Japó en bicicleta. Exalcalde Salt i membre de diverses entitats que promouen l’ús de la bicicleta, Corominas diu que aquella travessia va ser també un viatge a l’interior de si mateix, i que en va tornar transformat.

¿En planejar el viatge ja tenia clar que havia de ser en solitari?

Sí, el vaig fer volgudament en solitari. Un ERO em va fer fora de la fundació on treballava i vaig deixar la meva feina com a secretari tècnic de la Red de Ciudades por la Bicicleta. Ja feia temps que em voltava la idea d’una aventura d’aquesta magnitud i vaig veure que era la meva ocasió. Vaig fer la ruta del Danubi, un clàssic per als ciclistes, i vaig passar per la nova Europa, que no coneixia: Polònia, Lituània, Estònia... Vaig arribar a Rússia, on vaig agafar el Transsiberià, i llavors cap a Mongòlia, la Xina, Corea i el Japó.

Tenia previst estar-hi sis mesos?

No. Vaig marxar sense bitllet de tornada. Vaig deixar el meu pis de lloguer i vaig portar els mobles en un magatzem, cosa que volia dir que no sabia quan tornaria ni què faria quan tornés. Pedalant em va sorgir “la casa que vull”, com diu la cançó de Lluís Llach. Em va arribar l’oferta d’una casa del barri vell de Salt i vaig dir que me la guardessin. És on visc ara.

Al pròleg, el periodista i escriptor Rafel Nadal diu que el llibre, més que una crònica sobre el trajecte, és el relat d’un viatge apassionat a l’ànima d’un ciclista que passa comptes amb ell mateix. Volia fer aquest viatge interior?

Sí. Hi havia aquesta intenció de trobar-me a mi mateix, per això vaig anar sol. Pedalant, a cada volta de roda, amb cada gota de suor, vius un instant únic. El llibre conté reflexions sobre la vida, la solitud, l’amor, la mort... Explicant les meves sensacions vull dir a tothom que es pot anar a l’altra punta del món amb una senzilla bicicleta, que per ser feliç no calen grans inversions ni grans despeses energètiques, que per superar grans reptes només ens hem de decidir a fer-ho.

Un altre dels prologuistes, l’advocat i escriptor Antoni Sant, company seu en nombroses rutes i pedalades, assegura que ha tornat canviat d’aquell viatge, que ho nota en el seu pedalar més dolç.

I tant que vaig tornar canviat: vaig perdre 14 quilos! Però al marge del canvi físic, també he canviat en el sentit que he après a ser més reposat, a deixar fluir les coses, a no voler tenir-ho tot controlat. I vaig tornar més enèrgic amb el compromís. Ara el meu compromís és participar en els reptes que tenim a casa nostra, posar el meu gra de sorra per al canvi.

El viatge no surt del no res. Vostè és un ferm defensor de la bicicleta i va impulsar les primeres Vies Verdes de l’Estat.

Vaig començar a anar en bici als 14 anys, la utilitzava per anar a treballar a Girona. Però la presa de consciència sobre l’ús de la bici és de quan vaig ser a l’Ajuntament de Salt, entre el 1991 i el 1999, des d’on vam impulsar amb el Consorci de les Vies Verdes les primeres de l’Estat, que ara tenen més d’un milió d’usuaris a l’any. Vam començar amb el tram Girona-Olot, després vam arribar fins a Sant Feliu de Guíxols i ara ja enllaça amb el Pirineu a través de Pirinexus: són 353 quilòmetres de ruta pedalable.

L’entitat que presideix, Mou-te en Bici, demana a l’Ajuntament de Girona que no multi els ciclistes fins que no resolgui els punts negres que han detectat per circular en bicicleta a la ciutat.

Els ajuntaments han d’entendre que la bicicleta és part de la solució de la crisi de les ciutats. L’Ajuntament diu que destina moltes inversions als carrils bici, però moltes coses són només projectes. Pel que fa les sancions, si es tracta de multar un ciclista incívic que fa eslàloms per la Rambla em sembla bé, però no fan això. En general multar no és la solució. El que cal és més pedagogia i més infraestructures bàsiques per als ciclistes.

Dos ciclistes han mort recentment atropellats per un conductor que va donar positiu al test d’alcoholèmia. Com es poden evitar casos com aquest?

En aquestes morts hi ha més culpables que el noi que els va atropellar: la gent que no ha fet els deures i no ha fet les infraestructures adequades per a la circulació segura de les bicis, la gent que no ha fet una legislació que tingui en compte les bicicletes. Hi ha una llei estatal que porta vuit anys aturada i que per primera vegada incorporava els ciclistes en el reglament de circulació. En el cas del conductor begut, com és que no anirà ni a la presó? A Anglaterra una sentència ha condemnat a 21 mesos de presó un conductor que va ferir un ciclista. Aquí algú mata dos ciclistes i no passa res.

De jove va militar en organitzacions de l’esquerra radical. ¿Encara se sent revolucionari?

Sento que m’han enredat amb això de la Transició. Vaig estar quinze mesos a la presó perquè organitzàvem una comissió obrera a la Torras Hostench, i ara se n’ha anat tot en orris, la fàbrica està tancada i els drets pels quals lluitàvem se’ls han carregat.

Al seu viatge l’acompanyava sempre una estelada amb l’estrella roja.

És amb la que em sento més identificat. La duia en una canya de bambú lligada a la bici. Em va agradar constatar que el procés que es viu a Catalunya es coneix cada vegada més a tot arreu.