Tensions i alleujament

Les setmanes viscudes entre el 27-S i la investidura de Puigdemont potser han sigut les més dramàtiques de la història política de la nostra generació. La victòria de l’independentisme en condicions extremadament difícils només és discutida per qui confon el desig amb la realitat. Ara bé, el pacte (tàcit) que s’esperava en les dues versions de la independència semblava encallar en la presidència. Les converses avançaven i, tanmateix, una correlació d’encaparraments podia fer fracassar el procés. La resistència a la investidura d’en Mas (i a acceptar mesures socials creïbles) anunciaven una hipòtesi imprevista: la incertesa d’unes eleccions anticipades, amb la certesa d’un cop moral a l’independentisme.

Si la CUP és encara un moviment amb tendència a comportaments adolescents, no hi ha dubte que la Nord-oriental representa la més madura de les territorials. L’avala una llarga experiència de gestió i nuclis d’activistes de trajectòria fiable i visió estratègica. A tot això s’afegeix un fet del qual no es parla: a la vegueria de Girona hi ha proximitat social i personal tant amb rivals com amb aliats. Tothom es coneix; això inhabilita prejudicis ideològics i porta a la conclusió que, “sense independència no hi ha ruptura”. Per tant, a diferència d’altres territoris més susceptibles als “paracaigudistes” o a infiltracions de les velles sectes marxistes dels setanta, s’és capaç de combinar idealisme amb pragmatisme. I això es va traduir en un debat intern serè i tranquil, en què les discrepàncies s’expressaven civilitzadament, i es va triar l’únic camí que duia a algun lloc: 6 a 0 a favor d’un acord.

Recordo que, a mesura que passaven els dies, malgrat que hi havia motius per queixar-se de les negociacions amb JxSí, els detractors de l’acord eren conscients que estaven perdent la batalla mediàtica. D’altra banda, no sempre eren capaços d’explicar-se a si mateixos aquella aversió per Artur Mas, més enllà d’aspectes de cultura política. Tanmateix, molts eren conscients que, en ser assenyalats com a possibles culpables del fracàs, molts no es veurien amb esma d’una nova campanya electoral, o de repetir com a candidats.

Per això, si hi ha una paraula que defineix, per a molts simpatitzants de la CUP, la investidura de Puigdemont i la represa del procés, aquesta és alleujament. Fins a cert punt, aquest ha sigut el ritus de pas d’accent gironí que ha fet passar els cupaires de l’angoixant adolescència a la dolorosa constatació que la vida adulta tampoc és un espai confortable. Tanmateix, és un moviment jove, l’epicentre de la vida política del país, que té tota una vida per davant.