L'evolució del talent

GironaL'antropòleg i escriptor Adrià Pujol (Begur, 1974) va presentar dimarts passat a la Llibreria 22 la seva darrera obra, 'Alteracions', un recull de set contes breus i una 'nouvelle' editat en format butxaca per 'Males Herbes'. El volum, de 127 pàgines i tapes verdes com l'herbei més rebel, sorprendrà els lectors que esperin trobar-hi alguna semblança amb l'anterior llibre de l'autor, 'Escafarlata d'Empordà'. Com explicava el mateix Pujol a la presentació que es va dur a terme a Girona, "després d'Escafarlata, que s'ha convertit en un llibre de culte i sobretot ha agradat a gent més gran que jo, em venia de gust publicar alguna cosa que agradés a gent més jove que jo. I si 'Escafarlata' vaig escriure'l com a persona adulta que paga impostos, 'Alteracions' l'he fet pensant en divertir-me".

Sàtira versemblant

I si Adrià Pujol es diverteix, el lector segurament també ho farà, tot i que ja sabem que hi ha moltes menes de lectors. El que signa aquestes línies, per exemple, va dedicar unes quantes hores de la matinada de dissabte a llegir els contes i pot assegurar... no, espereu un segon... No sé què em passa, ara... Suposo que té alguna cosa a veure amb les alteracions del títol, amb el contingut del llibre, no ho sé, ara no ho sé... El cas és que em sento una mica estrany parlant de mi mateix en tercera persona i... Sabeu què? Em passo a la primera, a veure si així em trobo millor. Continuem. I perdoneu, eh, però és obvi que després de llegir un d'aquests volums de cobertes verdes com l'herba més feréstega, o almenys aquest volum de què parlo ara, pateixes una espècie de metamorfosi i ja no saps si escrius una crònica o una ressenya o què; ni tan sols acabes d'estar segur que siguis tu el que escrius, de fet. Però va, prou de bajanades! El que volia dir abans és que llegint l'últim llibre de l'Adrià (em sembla que serà millor tutejar-lo, no?; sí, va, m'hi sento més còmode), llegint el teu últim llibre, dic, m'ho he passat molt bé. Ja sé que potser no t'acabarà de fer el pes que ara afegeixi que he rigut molt amb les peripècies de Jordi Capelleta, la jove promesa literària que protagonitza 'L'esborrany', el relat més llarg i, sens discussió, el pal de paller d'un llibre en què curiosament no hi ha palla; però és que, de debò, m'ha semblat molt divertit. I això, intueixo, et desconcertarà una mica. O almenys és el que penso en recordar el que vas comentar l'altre dia: "Molta gent m'ha dit que amb 'L'esborrany' ha rigut molt, però la veritat és que jo l'he fet molt seriosament. Amb una mordacitat assumible, tot molt mesurat; és un llibre treballadíssim". El més curiós del cas, i seguim amb les teves explicacions, Adrià, és que quan el vas escriure, quan et vas decidir a retratar el món literari barceloní, no el coneixies, només te l'imaginaves "des de la distància". Però amb el temps, quan entres en aquest món, t'adones que "tot el que havia satiritzat és versemblant: les ganivetades per l'esquena, l'obsessió per publicar, la gent que fa veure que es llegeix un llibre i no se'l llegeix... Llavors, m'adono que la sàtira és molt poderosa per retratar la realitat".

Relats multiformes

Per descomptat, aquesta sàtira no apareix només a 'L'esborrany', sinó també als altres set relats, alguns dels quals són tan breus —cas de 'Després del senyal' i 'Finestres passant'— que bé podríem qualificar-los de microrelats. El material narratiu, en tot cas, és multiforme, exuberant. El Quixot que es revenja de Cervantes; el Diable, Nostre Senyor, un pagès sorrut i un matrimoni de pixapins que conflueixen sota una figuera; contes dins d'altres contes amb un saxofonista de jazz i un músic guapot que tan aviat són autèntics com de ficció; un advocat defensor que es remunta fins a l'inici dels temps en apel·lar a les circumstàncies prèvies d'un crim... Fas bé de reivindicar aquests altres contes, Adrià. Com va dir l'altre dia Ramon Mas, un dels editors de 'Males Herbes', us ha quedat "un recull molt coherent, perquè les diverses peces es complementen." També estic d'acord amb Mas quan apunta que "és un llibre ple de jocs d'enginy i de girs finals". Per sobre de tot, però, jo en destacaria la voluntat de trencar motlles, la determinació d'assumir riscos i no caure en l'autocomplaença. Com vas dir a la 22, vols que es noti "l'aposta personal per coses diferents. 'Escafarlata' té èxit entre els erudits? Molt bé, però jo faré coses diferents. I al pròxim llibre tampoc no hi trobareu res d'aquest".

Gent que creu en l'ofici

Parlem una mica més d'Alteracions', però: "S'hi tracten els temes (quatre, cinc, deu) de sempre en la literatura, temes com l'amor, l'amistat o la mort, temes massa grossos com per parlar-ne seriosament. Tampoc és vàlid frivolitzar-los, però". Per això has buscat un punt entremig: la ironia, entesa com "una adhesió incompleta". Aquesta adhesió incompleta contrasta espectacularment amb el punt de partida de l'obra, no m'ho negaràs. Em refereixo a la complicitat autor-editor, que va néixer el mateix dia que els responsables de 'Males Herbes' van posar-se en contacte amb tu per demanar-te textos. Deixem que ho expliqui Ramon Mas: "Catorze mesos enrere, quan vam posar en marxa aquest projecte, vam contactar amb l'Adrià. Havíem llegit coses seves i intuíem que tindria alguna obra que encaixaria amb la nostra línia editorial. Ens va fer arribar un fotimer de material de tota mena i d'estils literaris molt diferents". Els vas enviar tot el que tenies al calaix, Adrià! Ben fet, eh, jo hauria fet exactament el mateix. I és que, com vas remarcar l'altre dia, "no passa gairebé mai, això que un editor et truqui o t'enviï un correu per demanar-te coses". En el teu cas, ho vas rebre "amb afalagament i vertigen". Fins ara, entre assajos ('El poder i la màscara', per exemple), ficció ('Quin déu enamora') i biografies ('Joseph Pujol, el Petòman'), has publicat dotze llibres i has acumulat prou experiències com per assegurar que "els editors acostumen a moure's força al marge de l'univers". En els dos últims llibres, però, has tingut la sort de trobar-te "amb editors [els anteriors van ser Judit Pujadó i Xavier Cortadellas, de Sidillà] que m'han fet sentir molt especial. Els hi és igual, si el teu llibre es ven o no, però els hi va la vida, en el teu llibre. És gent que creu en l'ofici, que sap que el llibre s'acabarà venent potser no de seguida, però sí al llarg dels mesos i els anys, a través del boca-orella, dels blogs, de les xarxes socials". Sobre això, destaques que "és la primera vegada que un llibre meu ha estat promocionat gairebé només pels lectors".

Fugir d'estudi

Si em permets, ja per anar acabant, que transcrigui una cita que em sembla pertinent, Jules Renard va escriure al seu 'Diari' que "el talent és qüestió de quantitat. El talent no es demostra escrivint una pàgina, sinó escrivint-ne tres-centes. No hi ha cap novel·la que una intel·ligència mitjana no pugui concebre, ni frase tan bella que no la pugui construir un principiant. Però cal empunyar la ploma, preparar el paper, anar omplint-ho pacientment. Els forts no dubten. S'asseuen a la taula, disposats a suar. Arribaran al final. Acabaran la tinta, gastaran el paper. Aquesta és l'única diferència entre els homes de talent i els covards que mai no començaran". Tu ja fa temps que vas començar, Adrià. I saps molt bé que "a algú que escriu en català li resulta impossible no seguir les petjades de certs autors. No pots deslligar-te d'aquelles veuetes que sonen a Monzó, Pàmies o, si mirem més enrere, Calders o Rodoreda". Tu ets valent, Adrià. I penses que "l'objectiu de tot escriptor ha de ser fugir d'estudi. Evidentment, això comporta molta feina, perquè es tracta d'aconseguir una òptica que almenys no sigui identificable". Tu tens talent, Adrià.