Descobrir la complexitat de la societat valenciana a través del seu folklore

BarcelonaEl llibre de Joan Bofarull 'Les Muixerangues Valencianes' fa un inventari, atractiu i profusament il·lustrat, de les torres humanes que avui es fan al País Valencià. Unes tenen un origen molt antic, altres són de creació recent, però són una bona mostra de la tradició que la pràctica d'enfilar-se uns damunt dels altres té en aquelles terres i de la gran varietat de les formes expressives que pren.

La riquesa i la vigència del patrimoni festiu valencià és de sobres coneguda: moros i cristians, falles, fogueres de Sant Joan, pirotècnia, bous al carrer, bandes de música... i també les torres humanes. Les muixerangues, que donen nom al llibre, són les mes conegudes, especialment les d'Algemesí. L'autor les identifica a partir de quatre atributs: l'acrobàtic, el coreogràfic el religiós i el burlesc. Però les muixerangues són només unes de les modalitats de les construccions humanes que es fan en els entorns festius valencians i que constitueixen l'objecte del llibre.

Per als desconeixedors de la diversitat d'aquestes manifestacions, des de les de caire ritual i molt organitzades fins a les improvisades, el panorama que el llibre presenta resulta espectacular. En aquest sentit, és molt il·lustrativa la classificació que l'autor fa entre muixerangues tradicionals, noves muixerangues i pals de pollastre.

Aquesta diversitat contrasta amb el nostre model únic representat pels castells, els quals, després de sobreviure durant un segle i mig en un àmbit comarcal restringit, s'han escampat per tot Catalunya fins arribar a esdevenir una icona que ara els infants ja veuen com una tradició secular. I, a parer meu, la vitalitat que presenten moltes d'aquestes manifestacions les portarà també a plantejar-se qüestions com el model de colla, la participació de les dones, la seguretat i els valors que associen a aquestes activitats.

La pluralitat de construccions que el llibre presenta i la creativitat i l'arrelament local valencià que traspua, no deixa també de ser una manera d'acostar-se a la complexitat de la societat valenciana a través del seu folklore. El fet de compartir una mateixa llengua és, sens dubte, un element d'agermanament i comprensió mútua, però alhora, com també passa en altres llocs del món, pot ser una dificultat per a l'acceptació de la diferència i una font de pors i de reaccions defensives.

I si aquests arguments no fossin prou per recomanar la lectura del llibre, cal recordar que els castells són una evolució dels balls de valencians que, al seu torn, derivaven de les muixerangues. Aquests balls eren, com les muixerangues, unes construccions d'estructura piramidal que es van convertir en els castells actuals quan van passar a fonamentar-se en els pilars, amb una o més persones per pis.

Finalment, és obligat dir que Joan Bofarull no s'acosta a les muixerangues des de la perspectiva d'un analista extern. Ha participat en la creació de la de Vinaròs, en la qual actualment exerceix de mestre. Ha tingut, per tant, l'experiència de viure en primera persona les complexitats —que sovint han estat motiu de conversa entre nosaltres— que suposa el creixement d'un grup humà “que conviu moltes hores en els assajos i les actuacions, que comparteix projectes esforços i alegries”. Aquest compromís de l'autor amb l'objecte de la seva recerca, que es fa patent al llarg de tota l'obra, és un motiu addicional per recomanar-ne la lectura.