Cartes a la Directora 17/10/2017
Les responsabilitats del Tribunal Constitucional
La infiltració que la dreta neofranquista ha anat fent, de manera discreta però implacable, en tots els poders i totes les institucions del Regne ha resultat rotundament negativa per a Catalunya, per a Espanya i per a l’Europa democràtica. La utilització del TC per desvirtuar l’Estatut català del 2006 el fa responsable de la greu incúria de servir els interessos d’un partit i no pas els col·lectius, ja que va acceptar aquest recurs a una llei orgànica aprovada i referendada.
La dilació d’aquest mateix TC a fer pública la sentència, que no va arribar fins al juliol del 2010, és una humiliació al conjunt de la societat catalana i un menyspreu als valors de la democràcia. El contingut de la sentència, del tot lesiva als drets i als interessos de Catalunya i de tots els que hi vivim, suposa el trencament unilateral, per part de l’Estat, del pacte constitucional del 1976-1978. Avui vivim la resposta i les conseqüències d’aquest trencament unilateral. Qui va ser el primer? Qui va activar què?
JOAN BETRIU I MIGUEZ
BARCELONA
Cedir i adaptar-se
Espanya i Catalunya es troben en una situació crítica, no en tenim cap dubte. Quan estàs en una relació saps que no acaba de funcionar quan una de les dues parts pronuncia les (ja molt explotades) paraules “Hem de parlar”. Parlant cadascú mostra el seu punt de vista i s’intenta arribar a un punt de convergència. Però per arribar-hi es necessita la participació de les dues parts, i això suposa adaptació. En algunes coses estarem d’acord i en d’altres no, però si volem que la relació funcioni cal fer l’esforç de cedir i ser permissius. Què passa quan una de les parts es mostra intolerant? Evidentment, la situació es complica. La relació es va trencant i les tensions augmenten, cosa que provoca una reacció de rebuig i separació. I per això estem com estem.
PATRICIA GARCÍA
SITGES
Necessitat de paraules
Ara més que mai necessitem ser clars. Que importants que són les paraules exactes, en el moment precís, i més en els temps que corren, com bé sabem tots! Rajoy demana explicacions, Puigdemont demana diàleg i el poble demana llibertat d’expressió. Tot es redueix a paraules.
Així doncs, per què no ens deixem de formalismes, deixem de demanar i comencem a parlar en condicions i de condicions?
LAURA AMBRÓS VIVANCOS
SANT POL DE MAR
Sí, els rentem el cervell
Els infants arriben al centre ben aviat i comença la jornada d’adoctrinament. Primer, els ensenyem una mica què és l’odi. L’odi és el que destrueix el món. Després, toca la lliçó sobre l’avarícia. Els fem veure que compartir és viure. I per acabar, ens acomiadem d’ells amb tendresa. Al final de la jornada marxen a casa amb el cervell ben net.
Els solem rentar el cervell amb valors. I ens encanta. Ens aventurem en aquest camí que és créixer per acompanyar-los, guiar-los i ajudar-los. Però mai per imposar-los què han de pensar, sinó per fer que pensin.
Els rentem el cervell ensenyant-los que han de ser feliços. I em pregunten si jo ho soc. ¿Us imagineu una conversa entre dos adults coneguts que es preguntin si són feliços? Els adults preferim parlar sobre la política, la feina o el temps.
Els educadors ensenyem valors com el respecte, la tolerància i el diàleg. Uns valors que haurien de ser universals, però que sembla que en ple segle XXI els dirigents d’aquest país haurien d’aprendre dels infants.
JÚLIA ESTIARTE SANZ
BARCELONA
