Cartes a la Directora 04/10/2017

Un aclariment necessari

Tres d’octubre: aturada general a Catalunya per condemnar la violència exercida per les forces de seguretat de l’Estat per impedir el referèndum. El mateix dia m’assabento que al Palau de la Moncloa hi ha hagut una reunió d’urgència per estudiar les mesures que han de prendre davant la situació d’“intolerable acoso a los agentes de la Policía Nacional y de la Guardia Civil ” a Catalunya de part de la població.

Crec que s’han errat en la tria de la preposició; no és “a” la correcta, sinó “de”. L’“intolerable acoso ” d’aquests agents el van patir l’1 d’octubre aquells que eren a les portes dels col·legis, a les taules o als carrers, tothom pacíficament.

EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE

TORROELLA DE MONTGRÍ

El miracle de les urnes

Contra tants fets indignes com estem vivint aquests dies, avui vull assenyalar, remarcar i agrair la feina impecable, ben organitzada i sense cap filtració de totes les persones de les dues bandes dels Pirineus que han fet possible el miracle de l’aparició puntual de les urnes, les paperetes, les claus i el cens. Diuen que eren a Elna, poble amb gran valor simbòlic -més quan aquí hi ha un poble que ja ha trencat aigües-, però jo m’inclino a pensar que eren a Lourdes i que tenim una gent capaç de fer miracles. Gràcies.

M. TERESA CALLES GÓMEZ

BARCELONA

Un mandat insuficient

Parlar comença a fer por. Podrien creure que no t’horroritza la barbàrie de diumenge, que a mi gairebé em descavalca cap a l’estelada. Entre David i Goliat, sempre David. Però crec que cal opinar; si no, la indignació precipitarà en hegemonia d’un discurs únic. Temo que persones sinceres en el seu sentiment han actuat conduïdes per polítics irresponsables i deshonestos en què no he pogut creure des que amb un 47% dels vots van dir que havien rebut un mandat del poble. Molt respectuosament: em temo que, duta per l’emoció d’un anhel tan noble, gent bona ha passat per alt aquest desfalc inicial i, oberta la porta, després n’ha disculpat d’altres. Un capgirament tan gran no es fa en quatre dies. Ni el pots emprendre contra un 53% de ciutadans. Calen anys. Seduir. Mà esquerra. I molta cura a no esfondrar la convivència. Just el que ha mancat. A WhatsApp ja es fan silencis i hi ha qui marxa de grups. Esquerdat el plat, esperem que no es trenqui. Sabem que els polítics ni el paguen ni l’arreglen. Parlem sempre. Cuidem-nos tots.

MARC GUAL ALEU

BARCELONA

I ara què?

Després de l’1-O a tots ens va costar dormir. Sabíem que alguna cosa havia de passar després d’aquest punt d’inflexió. No es parla de res més. La violència i l’agressivitat amb què es va actuar s’han convertit en el monotema per excel·lència. La brutalitat de les imatges és surrealista.

Mentiria si digués que m’esperava que el referèndum se celebraria sense cap incident. El que no m’esperava és que s’ataqués la població a sang freda. Una població unida i pacífica. Una població que mantenia els braços aixecats rebutjant la violència. Una població que protegia el dret a decidir. Una població que lluitava per deixar de formar part d’un país com aquest.

I és que a hores d’ara, senyor Rajoy, aquesta lluita ja va més enllà de la independència que tots volem; ara combatem per la democràcia que ens ha robat.

ANNA SOLDEVILA

BARCELONA

Ídols amb peus de fang

Diumenge, quan veia les imatges que ens anaven passant pels mòbils (el meu col·legi va ser un dels que es van lliurar de visites no desitjades), em va semblar que tornava a la meva joventut quan corríem davant dels grisos. Estava ben convençuda que mai més es repetirien les escenes de violència que vivíem als anys seixanta; és evident que anava errada. Aleshores corríem al costat dels companys de Comissions Obreres, del Partit Socialista, del Partit Comunista i d’altres associacions que lluitaven per la llibertat i que, malgrat la repressió del règim, aconseguien subsistir en la clandestinitat. Admiràvem aquells companys, s’hi jugaven molt estant afiliats a aquests partits, només per això podien anar a la presó i patir maltractaments. Un dels seus líders més carismàtics era Felipe González, àlies Isidoro, que havia d’amagar la seva identitat per escapolir-se de la persecució policial. On són ara aquells companys? Com és que els veiem alineats amb els opressors en lloc de trobar-los corrent al nostre costat?

Sé per pròpia experiència que el caràcter es tempera amb l’edat, que els anys minven la rauxa de la joventut, però els principis, les creences de soca-rel, no canvien amb el temps. Ara poso en dubte que aquells nostres herois de fa cinquanta anys haguessin existit mai.

GEMMA CEREZO PUMARIEGA

BARCELONA

Ara sí, ja ens han perdut

El diumenge 1 d’octubre va ser un punt d’inflexió per a Catalunya i la democràcia espanyola, que ha reafirmat ser de pandereta i bombo.

Ja coneixíem la incompetència del govern central, però no m’esperava la brutal repressió policial cap a ciutadans pacífics que es va viure l’1 d’octubre a Catalunya. Una repressió gratuïta i del tot desmesurada. Per si no fos prou greu, l’endemà el govern espanyol justifica, defensa i aplaudeix l’actuació de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Actualment visc a l’estranger, però vaig decidir baixar a votar.

I els catalans, un cop més, hem demostrat el nostre seny i pau. Després de tants anys de lluita, decidir el nostre futur és, per fi, una realitat.

MARIA ORRIOLS DOMINGO

MATADEPERA

‘Los catalanes hacen cosas’

Hem arribat al punt culminant de l’enfrontament entre dues maneres de fer política, la de l’estat espanyol i la d’un poble, el català. Els fets de l’1-O han demostrat que els ha sortit el tret per la culata, van aparèixer les urnes, les paperetes i es van formar les meses i la gent va defensar pacíficament el seu dret a votar. Gent de totes les edats, condició social, procedència i llengües. Intervenció desmesurada de les forces de “l’ordre”, que sense contemplacions van actuar amb brutalitat sobre les persones i les coses. Mentrestant Mariano Rajoy, Soraya Sáenz i Enric Millo surten als mitjans informatius negant els fets i expliquen que aquí no ha passat res, ni referèndum, ni violència. Uns fets gravíssims com portar milers de policies i guàrdies civils, cosa que l’Estat no va fer al País Basc. Per a més inri el PP compta amb el beneplàcit del PSOE-PSC i de Ciutadans per justificar que tot és en defensa de la sagrada unitat d’Espanya i que si tanta gent ha estat estomacada és perquè s’ho han buscat, no haver muntat el sidral d’un referèndum. Però vet aquí que els catalans som tossuts i fem coses com un referèndum, una vaga general i, en el seu dia, proclamarem la independència. El temps ho dirà!

JORDI LLEAL I GIRALT

BADALONA

Posem seny, sisplau

Soc independentista des de sempre. I hi ha coses amb les quals no estic gens d’acord. No cal parlar de l’actuació de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional i encara menys de la vergonyosa actitud del Sr. Rajoy i la seva vicepresidenta negant l’evidència; ja haurien d’haver plegat. Però què podíem esperar?

Però potser ens hauríem de mirar una mica a nosaltres mateixos quan no fem res més que apel·lar a la democràcia. Ahir no es va exercir allà on es va impedir que la gent que volia anés a treballar. Aquesta és la República Catalana que ens han promès? ¿Democràcia és imposar el resultat d’un referèndum clarament irregular, declarat il·legal per la UE i en el qual no ha participat ni el 50% del cens? Crec que fent una DUI perdrem tot el que vam guanyar l’1-O.

Democràcia. Si de veritat volem defensar-la fem-ho sempre. No es pot fer un pas tan important i desitjat deixant de banda el 50% de la població de Catalunya. Forcem l’Estat i la UE a fer un referèndum amb totes les garanties. Vull pensar que amb la mediació de la UE, demanada pel president Puigdemont, ho aconseguirem.

La possibilitat de la DUI sempre existeix.

Posem seny, sisplau.

LLUÍS VILASECA I LLUCH

BARCELONA