Per les rutes del Tour de França

El Tour de França ha començat a rodar. Durant tres setmanes, la televisió ens mostrarà la imatge de 200 ciclistes superant ports de muntanya que fins fa pocs mesos encara estaven coberts per la neu. Als marges de la carretera, suportant estoicament la calor o la pluja, hi tornarà a haver un munt d'aficionats que hauran hagut d'esperar durant hores i hores per després veure passar els esportistes en un moment. La majoria del públic haurà pujat al Tourmalet o a L'Alpe- d'Huez en cotxe o en autocaravanes, tot i que milers de persones ho hauran fet també amb bicicleta. Són els bojos pel Tour.

Els seguidors del Tour són quasi tan sacrificats com els ciclistes professionals. El seu esport no es practica en estadis tancats i d'accés restringit. Al contrari, el principal esdeveniment ciclista de la temporada té lloc en alguns dels escenaris naturals més majestuosos de tot Europa, els ports més alts dels Alps i del Pirineu. L'espectacle es desenvolupa per unes carreteres que la resta de l'any romanen en l'oblit, sobrevolades només per voltors famolencs i travessades de tant en tant per algun isard.

Igual que una final de la Champions League, una etapa de muntanya del Tour registra audiències televisives milionàries i atrau al seu voltant desenes de milers d'aficionats arribats de tot Europa i d'altres continents. Aquí, els seguidors no han de pagar entrada ni inscriure's en cap sorteig per aconseguir una butaca a l'estadi de Wembley. Això sí, han hagut de fer centenars de quilòmetres en cotxe per poder veure i tocar als seus ídols. I els que tenen ganes d'emular-los, també han hagut de suar la cansalada.

Com en el passat, el ciclisme es continua associant a l'èpica. A l'èpica de l'esforç físic portat al límit. A l'èpica dels noms mítics que han triomfat en aquesta gran prova, com Merckx, Hinault, Lemond, Bartali, Ocaña, Indurain, Bobet, Anquetil, Gimondi o Armstrong, però també a alguns dels que, malgrat haver-hi invertit els millors anys de la seva vida, van fracassar. Aquest seria el cas del francès Raymond Poulidor. L'etern outsider mai va aconseguir guanyar la prova: va acabar tres vegades segon i cinc vegades tercer.

I, finalment, el ciclisme s'associa a l'èpica dels escenaris grandiosos, que evoca la imatge clàssica de l'home nu (o gairebé) desafiant els elements. Els aficionats al ciclisme es deleixen per pujar a cop de pedal L'Alpe d'Huez, el Galibier, el Mont Ventoux, Luz Ardiden o el Tourmalet, els grans temples on, des de fa un segle, s'han forjat les grans victòries i les grans derrotes els esforçats de la ruta.

Entre els aficionats que segueixen alguna o diverses etapes del Tour en directe, la fórmula més utilitzada i econòmica és organitzar-s'ho tot pel seu compte, sense vehicles d'assistència ni zones d'avituallament. Arriben amb cotxe fins a mitja etapa, fan l'últim tram pedalejant i, en l'últim port de la jornada, esperen l'arribada del pilot. Adreçats a una clientela majoritàriament anglosaxona i força selecta, els últims anys han proliferat també els viatges organitzats. Els compradors d'aquests paquets turístics paguen milers d'euros per seguir el Tour amb totes les comoditats d'un VIP.

Finalment, els ciclistes que admiren les rutes del Tour però que prefereixen estalviar-se les incomoditats que suposa seguir la cursa en directe tenen altres opcions. Una és Étape du Tour, una multitudinària cursa per a aficionats que aquest any se celebra sobre el traçat de dues de les etapes que afrontaran Schleck i Contador. L'altra és la Luchon-Baiona, una marxa cicloturista de 320 quilòmetres que, cada dos anys, ressegueix el traçat de la primera etapa d'alta muntanya que es va disputar en la ronda francesa. En l'edició de l'any passat, hi van participar 700 ciclistes. Perquè no hi ha res que satisfaci més els seguidors de la prova que pedalejar pels escenaris on s'ha escrit la gran història del Tour.

Luchon-Baiona: rere els passos de la història

L'any 1910, Octave Lapize va convertir-se en el primer ciclista que coronava el Tourmalet. Era també el primer cop que una cursa ciclista trepitjava l'alta muntanya. L'organitzador del Tour, Henry Desgrange, havia pensat que, després de set edicions, la cursa s'havia de plantejar nous reptes, per impossibles que semblessin. La recerca de nous al·licients per als espectadors va esdevenir una autèntica tortura per als corredors: l'etapa Luchon-Baiona incloïa un recorregut de 320 quilòmetres i, a més del Tourmalet, passava per altres ports no menyspreables, com el Peyresourde, l'Aspin i l'Aubisque. El cas és que els ciclistes mai havien pujat tan amunt, i menys en una cursa tan exigent. De manera que quan Lapize, el futur guanyador, va haver superat el coll més dur de la jornada, no es va poder estar de maleir els organitzadors per incloure aquell colós enmig del recorregut. "Sou uns assassins!", els va etzibar quan els va veure.

Amb el pas dels anys, l'etapa Luchon-Baiona va esdevenir una clàssica del Tour i els seus ports van ser elevats a la categoria de mite pels aficionats. Des de fa dècades, cada dos anys se celebra una marxa cicloturista que pretén homenatjar els pioners del ciclisme, una colla d'homes que, amb bicicletes de pinyó fix i sense canvi de velocitats, ja eren capaços de superar ports de 2.000 metres.

Mentre que la presència de ciclistes catalans o espanyols a l'Étape du Tour ha estat sempre molt baixa, a la Luchon-Baiona és molt alta. David Ponti (45 anys) va participar en l'edició de la Luchon-Bayona del 2010, la que commemorava el centenari del primer ascens al Tourmalet. "És per a gent a qui ens agrada molt la bici. L'ambient no és de cursa, sinó de companyerisme, i ens ho prenem amb calma, amb temps per comentar la jugada o per fer-nos fotos. De fet, la marxa es pot fer en un dia, però al nostre ritme, això implicava arribar de nit, de manera que vam preferir fer-la en dues jornades i disfrutar".

Quin és l'al·licient d'aquestes proves? Com més dures, millor? "És una cursa contra nosaltres mateixos. No pretenem arribar primers ni aparèixer en cap rànquing. El repte ens el posem nosaltres, i com més dur és, més satisfets estem quan l'assolim". Aquest és el repte de Ponti i de personatges populars com l'exlehendakari Juan José Ibarretxe, que també va participar en la Luchon-Baiona del 2010. "Portava quatre agents d'escorta, tots amb bicicleta", recorda Ponti.

Malgrat la seva duresa, hi ha marxes més exigents que la Luchon-Baiona. Per exemple, la París-Brest-París. Consisteix a anar de la capital francesa fins a la Bretanya i tornar, i se celebra cada quatre anys sobre un recorregut de 1.200 quilòmetres. Els ciclistes més ben preparats la fan en menys de dos dies -sense parar- i rememora una cursa maratoniana que es va començar a disputar l'any 1891. Charles Terront va ser el primer vencedor. Amb una bicicleta de 21 quilos, va trigar 71 hores a completar la distància.