Judas Priest abaixa la persiana amb una producció immillorable

És ben sabut que els únics que sobreviurien després d'una apocalipsi nuclear serien les paneroles, Keith Richards i el heavy metal . A l'Olímpic de Badalona, aquest gènere va fer dimarts una demostració de múscul inapel·lable: l'última actuació a Catalunya dels patrons del gremi, Judas Priest, amb Motörhead i Saxon va convocar quasi 10.000 espectadors. A l'inici del concert, el pavelló ja tenia un aspecte quasi ple. I tot per veure Saxon, un clàssic menor del metal britànic en plena decadència, però molt ben acollit quan va treure la pols a l'artilleria.

Tot seguit, Motörhead. Lemmy Kilmister, que també entraria dins la categoria de resistents a l'apocalipsi, va deixar anar, lacònic: "Som Motorhead i toquem rock and roll ". I després, bocins de metralla en forma de cançó, que saltaven de la seva guitarra camuflada en forma de baix. Lemmy va fer honor a la seva fama de poc nostàlgic i va escopir un repertori en què els temes recents s'estossinaven amb els himnes, amb una acollida igual de càlida per als dos.

I amb Judas Priest, el deliri col·lectiu. Amb un elegant teló amb animacions que evocava les xemeneies industrials de la seva Birmingham natal i el lema "Benvinguts a la casa de l'acer britànic", Rob Halford i companyia van obrir foc amb Rapid fire , el tema mes ràpid del canònic disc British steel (1980). "Mireu tots aquests maníacs del heavy metal que hi ha avui aquí", va dir Halford. I aquesta va ser l'única concessió de paraula al populisme metaler . Entre cançó i cançó Halford es va convertir en un elegant crooner que introduïa les cançons amb un discurs afable, seductor i reposat.

Amb un repertori quasi calcat al de l'última visita de fa dos anys, van anar caient Metal gods , una llarguíssima Victim of changes -de la seva etapa inicial, propera al blues i rock progressiu- i Heading out the highway . Als 60 anys, Halford ha sabut conservar una veu privilegiada, capaç de notes agudes sobrehumanes i una intuïció melòdica fora de sèrie, i té el suport d'una banda contundent, ben sonoritzada i sòbria. Ell ha establert el paradigma de cantant de metal des de l'antítesi: carregat de cuir i cadenes, els seus moviments són una mescla de majorette , folklòrica i gegant de la Patum, combinats amb una potència vocal operística. Van marcar paquet amb el repertori més dur i més recent - Judas is rising , Painkiller- i també van assolir moments deliciosos i delicats, com la versió del tema de Joan Baez Diamonds and rust , executada a mitges com l'original i mig metal·litzada. Per fer-se una idea del clímax cerimonial: l'himne Breaking the law el va cantar íntegrament el públic mentre Halford l'animava. Ja a les acaballes, va entrar a l'escenari conduint una Harley a ritme de Hell bent for leather (amb una aplaudida exhibició de senyera). Tot seguit, Living after midnight va tancar festivament una nit cerimonial. L'ocàs dels déus del metal va ser digne, meritori i emotiu. Se'ls trobarà a faltar.