El rei i el 23-F, tornem-hi!

La desclassificació a Alemanya del despatx número 524 del difunt ambaixador de la RFA a Espanya entre 1977 i 1982, Lothar Lahn, ha fet emergir un altre cop un tema recurrent de la Transició: quin paper tingué el rei en el cop d'estat del 23 de febrer del 1981 (23-F)? Lahn exposa al document una conversa privada amb el monarca un mes després del putsch que sorprèn per tres raons. D'una banda, perquè el rei li hauria mostrat "comprensió, si no simpatia" pels implicats. De l'altra, perquè li anuncià que intercediria davant del govern i la justícia militar perquè "no els succeís res gaire greu". Finalment, perquè s'hi traslluïa una gran irritació vers Adolfo Suárez, a qui culpava de l'episodi perquè "menyspreà l'exèrcit". En publicar-se aquesta informació, ICV, ERC i SI van exigir saber "la veritat" del paper de Joan Carles I en el 23-F, però la casa reial ha manifestat que "ja va quedar clar".

Vist en perspectiva històrica, el rebombori provocat no té gaire sentit. Aquelles paraules del rei avui sobten, però el març del 1981 -quan les va pronunciar- eren gairebé obvietats. D'una banda, no podia manifestar a un ambaixador estranger enuig envers les forces armades quan n'era -i n'és- el cap suprem. Portes enfora li calia exhibir "comprensió" envers els seus subordinats; si no, hauria degradat la seva imatge en reconèixer que no controlava la institució que dirigia. D'altra banda, calia ser prudent amb els sollevats perquè eren representatius d'un exèrcit recelós amb la democràcia: unes dures penes als colpistes haurien creat tensions importants. Qui fou aleshores ministre de Defensa, Alberto Oliart, quan li demanaren el 1995 per què no depurava les forces armades de franquistes, replicà: " Si los depuro por sus ideas me quedo con veinte . [...] Más del 90% de los mandos habían sido oficiales en la guerra civil o se habían formado en las academias franquistas ". A més, el general José M. García Escudero (instructor especial del sumari) li féu aquesta consulta durant el procés: " Ministro, si aplico el Código Militar a rajatabla tengo que procesar a todos los oficiales y suboficiales de la División Acorazado y del Maestrazgo ". Oliart explicà: "Eso suponía varios miles, 4.000 como mínimo, así que le dije que procediera sólo contra los jefes ". Per tant, les penes tèbies als condemnats pel cop no haurien estat necessàriament resultat de pressions règies, sinó de la composició d'un exèrcit amb pocs demòcrates i en el qual era difícil delimitar responsabilitats en l'afer.

També era lògic que el monarca carregués contra Suárez, atès que el 1981 la relació entre ells passava per les hores més baixes, com explica Abel Hernández a Suárez y el Rey (2009). Precisament, l'afany del rei a fer-lo dimitir el dugué a tenir una quota de responsabilitat en el 23-F: no per promoure un cop d'estat -que sabia que li podia costar la Corona (com li succeí al seu avi Alfons XIII i al seu cunyat Constantí de Grècia)- sinó perquè encoratjà la formació d'un govern de concentració com el que el general Alfonso Armada propugnava, un "cop tou". Javier Cercas, autor d' Anatomía de un instante (2009), ha fet aquest encertat balanç del seu rol: "Es cierto que el Rey paró el golpe [...] ; pero es igual de cierto que sus indiscreciones y su deseo de acabar con Suárez lo facilitaron ".

Tanmateix, ¿no hi ha més coresponsables del cop? ¿I els polítics que avalaren la proposta de govern d'Armada? Segons comentà l'expresident Leopoldo Calvo-Sotelo, aquests eren molts: " Si yo pincho con un compás en el centro de la trama y llego hasta [Enrique] Múgica y doy la vuelta, ¿cuántos españoles metemos? Dos mil, ¿no? " En canvi, el Congrés de Diputats semblà patir un cas d'amnèsia quan el febrer del 2006 (25è aniversari del cop) aprovà per unanimitat una moció que tergiversà els fets. Hom bandejà una al·lusió inicial al "paper determinant del rei" en el fracàs del cop, que la versió final atribuí a un cúmul d'actuacions que aigualien la decisiva del monarca: la " falta de respaldo social, la actitud ejemplar de la ciudadanía, el comportamiento responsable de los partidos políticos y [...] sindicatos, así como [...] los medios de comunicación y particularmente el de las instituciones democráticas, tanto la encarnada por la Corona como por las [...] gubernamentales ". Algú pot creure aquesta bajanada? Si bé el rei tingué responsabilitats en la gènesi del cop, fou ell -agradi o no- qui l'aturà. I és que a l'hora d'exigir "la veritat" sobre el 23-F cal demanar-ho a tothom.