El preu de la sociodependència
Al taulell d'una botiga d'electrodomèstics un matrimoni de certa edat discuteix amb l'encarregat. "Així la garantia no ho cobreix, això?", pregunta l'home. "Si la càmera de fotografiar té algun defecte, o s'espatlla, la garantia l'hi cobreix. Però no cobreix que vostè la trenqui perquè li ha caigut a terra", explica l'encarregat. "Aleshores, no me la canvien per una de nova? Quina porqueria de garantia!" L'encarregat s'esgargamella: "Però no veu que és vostè qui l'ha trencada?"
El cas exemplifica una deformació mental molt comuna i que ve provocada per una manera equivocada d'entendre el benestar social, ni que sigui privat. El pa i circ dels darrers decennis ha consistit a voler fer-nos ignorar que el futur és incertesa. Aquí rau un dels errors, no mancat de supèrbia, que ha comès la societat europea de postguerra -un error en què mai han volgut caure els nord-americans-. Els europeus meridionals, sempre tocats d'una certa indolència, hem esdevingut especialment malcriats. Ens hem instal·lat a la part còmoda de l'estat del benestar i hem decidit que algú està obligat a vetllar per tal que no ens falti res. Més pervers encara: creiem lògic pensar que, quan alguna cosa ens manca, és a causa que un malintencionat ens ho pren. L'exemple de la càmera de fotos trencada és paradigmàtic: "Que algú vingui i m'ho arregli!" Aquesta crisi serà útil si s'estableixen els límits de l'estat del benestar, que, si bé és un troballa magnífica, correm el risc de carregar-nos-la i quedar-nos-en sense. Per garantir-ne la supervivència s'haurien d'establir dos tipus de limitacions.
Per començar, convindria que la població assumís una idea bàsica: l'estat del benestar d'un país ha de tenir, exactament, les dimensions de la seva butxaca. Ni més, ni menys. S'ha de limitar al que el país pot i està disposat a pagar per tal que la població rebi uns determinats serveis. Sobra tota aquesta demagògia que denuncia que ens estafen i que compara permanentment els nostres drets amb els de determinats països europeus. Països que tenen un productivitat molt més alta que la nostra. Que generen més excedent per càpita, cosa que permet destinar més diners a afers socials. Aquesta raó, la dimensió de la butxaca, és la que fa que un nen de Zimbàbue, per exemple, no pugui anar a l'escola amb la mateixa facilitat amb què ho fan els nens catalans.
Aquesta setmana ho hem vist. Els metges volen cobrar, no? Lògic. Els serveis socials costen diners. Durant aquesta populista campanya electoral s'ha repetit ad nauseam una dubtosa afirmació: que el sistema sanitari català havia estat el millor del món (observem que la pedanteria catalana ja ha adoptat dimensions hispàniques; qui escriu això sospita de dos casos de mort per diagnòstic tardà de càncer, i que van tenir lloc fa uns quatre anys, no pas ara). Però tant li fa, perquè una cosa sí que és certa: el nostre servei mèdic públic estava, i està, per sobre del que la butxaca del país es pot permetre. Tan difícil és d'entendre?
Però encara hi ha un altre límit que cal posar a l'estat del benestar. Aquell més enllà del qual l'individu s'estupiditza. L'estat del benestar passat de voltes genera un bípede feble i tou intel·lectualment. Engendra una còmoda població fàcil de manipular que no aprecia, com ens ha succeït a nosaltres, els privilegis de què gaudeix. Una societat convençuda que determinats drets són inherents a l'espècie humana. En això els nostres poders públics han estat uns mestres. Han drogat la població suficientment fins a fer-la sociodependent. Les nostres administracions han exercit d'autèntics camells socials. Mala intenció? Mediocritat dels nostres governants i administradors públics? Tant li fa, perquè el mediocre sempre és malintencionat. (Mirin, si no, el repugnant anunci dissenyat pel senyor Zaragoza de la provincial del PSOE a Catalunya.)
Les justes dimensions de l'estat del benestar, doncs, hauran de venir a partir d'ara determinades pel cost -els recursos econòmics que una societat vol, o pot, destinar-hi-. Però també s'haurien de condicionar a aquell factor que evita que una societat esdevingui fofa, sense empenta i immobilista. Contràriament a nosaltres, els habitants del nord d'Europa tenen menys risc de caure en aquesta malaltia. Per això els bons governants europeus meridionals seran els que tinguin el coratge suficient per explicar tot això a la població. Que el futur, gràcies a Déu, és incertesa. Que res està escrit.
